Fils de cultura

A Catalunya, posar els castells, l’activitat, en el grup de les sardanes, els diables, els trabucaires, les caramelles, el porró o el pa amb tomàquet, seria com a Anglaterra posar el futbol al grup de la caça de la guineu, la partideta de bridge, el cricket, el Maypole dancing, el canvi de guàrdia o el te de les 5.

Els castells, per necessitats històriques de moments més foscos, apareixen quasi sempre ubicats dins el sac amb altres activitats de cultura popular. Aquesta classificació, que en un moment fou útil i necessària, encara roman en l’imaginari col·lectiu i, també cal dir-ho, en la ploma malintencionada d’alguns que ens volen vendre com una mena d’activitat de resistència nacional-carrinclona ferida de mort.

No ajuda a sortir d'aquest espai de confusió que els diaris tampoc es posin d’acord. “Coses de la vida”, “Societat” o “Països catalans”, són els noms de les seccions on la premsa acostuma a classificar les notícies castelleres (també les de cargolades populars). Possiblement, sortir nedant del port de Tarragona i arribar fins a Mallorca també és un “Coses de la vida”, de “Societat”, o “Països catalans”, però la podrem llegir a la secció d’Esports dels diferents diaris, tal com a Euskadi passa amb les notícies relacionades amb la pilota basca o l’aixecament de pedres.

Els castells s'han cosolidat, s'han fet grans i han de tendir a aparèixer amb personalitat pròpia i separada, com una activitat on domina l’esperit d’autosuperació i la competitivitat “controlada”. Són folklore català, però ni només això, ni principalment això. Mentre aquest moment arribi, aquí estem, situats entre polques i sacs de gemecs, flabiols i botifarrades.

A l’any 2006, el català comú, fins i tot el que és casteller, no troba estrany veure els castells agermanats amb els gegants. Serà per l’alçada?

Els castells són un espectacle discontinu. Petits moments de gran emoció i llargues esperes entre aquests moments, on aparentment no hi passa res. Això no facilita que una diada castellera en directe sigui un espectacle televisiu fàcil de retransmetre.

Un partit de futbol americà pot arribar a les 3 hores i mitja de durada. Una durada superior a la mitjana d’una actuació castellera. Els partits de futbol americà es retransmeten en directe. Petits moments de gran emoció en les brevíssimes jugades plenes d’adrenalina, i moltes pauses en que aparentment tampoc no hi passa res. Entre els anuncis, entre l’anàlisi post-jugada (amb gràfics i fletxetes), entre els comentaris pre-jugada, al televident li importa poc o gens que la majoria de temps no hi passi res, perquè passen coses, perquè el joc es desenvolupa al ritme de sempre, amb les seves pauses i els seus moments d’emoció. El futbol americà té el seu propi llenguatge televisiu. I funciona. El futbol americà és molt semblant als castells.

Hi ha una cosa que ens diferencia del futbol americà, per mi la bàsica. Al futbol americà es va per feina. És un espectacle i ho saben. Tot va a ritme, tot al seu temps, i això el fa també un esport atractiu. Us imagineu anar a veure un partit en que resulta que un equip que dubta davant quina jugada fer, triga 20 minuts en posar en joc la pilota ? Seria del tot inacceptable. Ho tenim tan clar nosaltres això ? Podem anar a demanar alguna cosa a TV3, o a qualsevol altra televisió, amb el que presentem a les places ? És acceptable que triguem 45 minuts de rellotge a muntar un folre ? i 25 a muntar una pinya ?

Volem diades a la televisió ? Primer fem la feina nosaltres.

No podem culpar les televisions que no hi hagi transmissions en directe. És feina de cada colla muntar les pinyes amb la suficient velocitat com per a què l’excusa dels temps morts excessius deixi de ser vàlida, i també és feina de cada colla començar amb puntualitat les actuacions. Mentre hi pensem i esperem aquestes retransmissions, ens queda el Quarts de nou que, potser amb l’excepció d’alguna secció, em sembla un molt bon programa sobre castells.

Va passar a Tor, un poble petitíssim perdut als Pirineus. Tibant de la corda resulta que tot venia de baralles antigues, de disputes eternes i conflictes no resolts, del que els avis dels avis es van dir un dia, de pactes trencats, d’interpretacions esbiaixades per la qual cosa es van jurar enemistat eterna, de diners i propietats. Catalunya també és terra d’assassins i Tor our own particular Puertohurraco.

A Tor es va acabar trencant el fràgil equilibri basat en la por i el respecte, que vertebra les comunitats petites i això vol dir sang. Molta sang. En una comunitat aïllada, tancada en ella mateixa i autocontrolada, quan salta l’espurna no triguen en sortir els punyals. Justament aquesta violència insinuada és el que manté l’statu quo.

El món casteller és també un llogarret petit on tothom es coneix. Un món de coneguts i saludats. Això obliga a viure amb tensions, i sempre amb el ganivet a mig desenfundar. Els periodistes castellers formen part d’aquest món, i en són blancs perfectes. Ells són els primers en respectar les “normes”. A saber: no dir moltes coses que se saben, no opinar amb la contundència que s’opina sobre altres matèries, ser políticament correcte o sentir-se molt més còmode a l’hora d’escriure sobre una gran diada i a elaborar panegírics que no sobre una Diada que no ha assolit els objectius. Tampoc sé si això és dolent però el que sí que sé és que aquest periodisme bonhomiós i poruc és avorrit de collons. Però pitjor que avorrit, aquest periodisme és sobretot símptoma de petits, de full parroquial, de circular fotocopiada d’esplai.

El que va passar a Tor és de món petit com ho són la gran majoria de cròniques castelleres. Que els periodistes se sentin més lliures d’escriure el que vulguin, de transgredir les “normes”, serà senyal també que el món casteller en general està creixent. Però, si això passa, hi haurà sang ?