Fils de cultura

Una de les dificultats que té elaborar els diferents rànquings castellers és la d’ordenar els diferents castells segons la seva dificultat, i un dels debats eterns és el que enfronta les dificultats dels 3de9f i els 4de9f.

Des de sempre que s’ha considerat que el 3 és més difícil que el 4. En favor d’aquest argument hi ha sobretot el fet que la estructura del castell, és a dir el 3de8, es considera més difícil que el 4de8, en això sembla que tothom hi està d’acord. El primer castell de 8 que assoleixen les colles és sempre el 4.

El primer castell de 9 del segle passat va ser un 4, es donava per descomptat que era més fàcil que no pas el 3. Ara bé, en el dia a dia, s’observa que es fan bastants més 3de9f que no pas 4de9f. En els darrers 10 anys se n’han descarregat 328 del primer i en canvi sols 220 del segon. En aquest temps, 9 colles diferents han pogut descarregar el 3de9f per només 7 colles que han pogut descarregar el 4de9f.

Es fan més tresos i el fan més colles. Vol dir això que el 3de9f és més fàcil ? Una resposta segura és que el 3de9f és més fàcil... d’assajar. Senzillament perquè necessita menys gent que un 4. Ara bé, que sigui més fàcil d’assajar no vol dir que sigui més fàcil de fer (és més fàcil d’assajar el pilar de 8 net que no pas el pilar de 8 amb folre i manilles...). La menor quantitat de persones necessàries i la menor dificultat de lligar els folres de 3 són factors que poden explicar que es vegin més 3 que 4 i que més colles decideixin fer el salt als castells de 9 amb el 3de9f.

Són castells molt diferents, massa. Un castell té una l’estructura més difícil però un folre més fàcil, i l’altre un folre més difícil de lligar (pel qual calen major nombre de persones), però una estructura més senzilla i defensable.

Les colles del G4, que són les que se suposa que poden assajar amb més condicions els folres de 3 i de 4, tampoc no es posen d’acord. Tot i que totes fan més tresos que quatres, els percentatges de castells descarregats diuen que Vilafranca i la Vella descarreguen un major percentatge de 3de9f que no pas de 4de9f, mentre que Vilafranca i la Joves descarreguen més el 4de9f que no pas el 3de9f.

Davant de tantes pistes que despisten em pregunto per què es dóna per bo, i no es discuteix, que un 3de9f és més difícil que un 4de9f i es certifica any rere any en les taules de puntuacions de rànquings i concursos. Misteri.

En els 25 darrers anys el nombre de colles castelleres en actiu s’ha triplicat. Hem passat de 17 colles actives el 1980 a les 52 actuals. Aquest creixement espectacular, que s’inicia al voltant del 1992, tingué el seu punt àlgid al cap de deu anys, l’any 2002, un any on 62 colles van fer almenys un castell a plaça, un fet sense precedents en tota la història dels castells.

L’any 1992, és un any de presència mediàtica. Els castells són presents a tot arreu i es comencen a escampar amb força fins a pràcticament tots els municipis amb suficient massa crítica. La vitalitat del món casteller és imparable, més castellers, noves colles i molta més presència castellera en tots els àmbits. Hi ha una dada espectacular, en aquestes set temporades (1993-1999), es creen un promig de 5 colles per temporada i es passa de 25 colles actives a 59.

Del 1993 al 1999, des del 2/9fm carregat al 2/8 carregat, són 7 anys seguits d’assoliment de noves i espectaculars fites. Fites que, sens dubte, alimenten nous naixements de colles en diferents parts del territori i noves incorporacions de castellers a les colles existents.

En un terreny abonat i molt més preparat per entendre i gaudir dels castells, les grans construccions que s’assoleixen en aquest període queden ben documentades a tota la premsa nacional i ja no sols a la local o comarcal. Les grans fotografies a les portades dels diaris daten d’aquesta època.

A mi la gràfica m’agrada molt. Explica un efecte bola de neu brutal que vam viure com a castellers, però més interessant seria preguntar-nos: què ens queda després d’aquest període farcit de diumenges gloriosos ? Bàsicament un món casteller amb moltes més colles, una col·lecció de grandíssims castells i un augment considerable del nivell tècnic casteller. No està gens malament.

Si hi ha un castell que no comporta cap mena de dificultat per pràcticament cap colla, aquest és el pilar de 4. Fins i tot les colles prou dolentes per no assegurar un 3/6 o un 4/6 no acostumen a tenir problemes amb aquesta construcció. Ergo, és un castell molt fàcil, de pista groga, d’absolutíssim principiant. Tot i aquest paper marginal que se li hauria de suposar, tot i el poc que apareix en el mitjans de comunicació o les tertúlies castelleres, el pilar de quatre és el castell que més cops es veu a les places temporada rere temporada. En fa tothom. Fins i tot les colles que es mouen amb certa comoditat en els castells de 9 i els de 8, es troben sovint fent pilars de quatre, bé sigui en la versió normal, bé sigui en la seva versió caminant.

He fet l’experiment d’agafar les 10 primeres colles del rànquing AVUI 2006, (colles no sospitoses de fer pilars de 4 perquè no poden fer el de 5), i es comprova que totes fan pilars de 4 en una mitjana d’un pilar per actuació. També s’observa que hi ha grans diferències entre colles i s’endevina una tendència ben marcada: la quantitat de pilars de 4 que fa cada colla ponderada pel nombre d’actuacions que realitza, depèn del seu nivell. Per entendre’ns, les colles de més nivell fan menys pilars de 4 que no les colles amb menys nivell.

La gràfica presenta un valor atípic o extrem, del que en estadística s’anomena “outlier”. Amb 2,5 pilars de 4 per actuació, els Capgrossos de Mataró superen amb escreix la mitjana de 0,88 pilars de les nou colles restants.

Aquest fenomen sorprenent es podria explicar bé perquè tens molta canalla a qui vols donar joc en les actuacions, bé perquè desplaces prous castellers a les actuacions de manera que potser enlloc del pilar de 5, prefereixes fer el vano de 5, etc. Sigui pel motiu que sigui, que el desconec, els pilars de 4 s’haurien d’afegir entre les característiques que ens ajuden a definir l’estil capgròs. Els Capgrossos fan molts més pilars de 4 que les colles del seu segment, un 33% dels castells que han fet els Capgrossos durant les temporades 2005 i 2006, han estat pilars de 4. Un de cada tres !

La Vella i els Capgrossos. Dues maneres de fer castells extremes. Uns arrisquen, cauen, no desmunten, els altres no arrisquen, no cauen, desmunten. A alguns se’ls retreu la seva gosadia mentre que als altres un excés de prudència en determinats moments. Els prudents porucs contra les bèsties desbocades?

La base pels grans castells, que són els castells de vuit més clàssics com el 4de8, el 3de8, el 2de8f i el 5de8 (2000-2005), de les dues colles són quasi idèntiques.

Al final, aquesta percepció d’estil diferent entre colles s’explica fonamentalment pel risc que s’assumeix en determinats moments de la temporada en els castells superiors, no pas en els castells bàsics que després cal enfilar sobre un folre.

En aquest cas, mentre uns van a totes un cop l’any, per les Santes, els altres van a totes en 6 o 8 cites anuals (Sant Fèlix, Santa Úrsula, Bisbal, Sant Joan, Firagost, Vila-rodona...). Aquest calendari més exigent que té la Vella, explica la diferència en l’estadística en els castells de 9. Per tant, si em dius que tens més actuacions on has d’anar a totes, et diré que cauràs més. Aquesta “obligació” d’anar a totes, és autoimposada però no per això, gens fàcil de canviar. Normalment ve fortament lligada a la rivalitat amb altres colles amb qui es comparteix plaça.

Per la resta, en el treball de base dels castells que després cal enfilar, són el mateix. Les dues colles són iguals de segures. Les colles que fan castells de vuit pensant en els de nou, tenen al voltant d’un 95% d’èxit cada cop que els porten a plaça. No ho dic jo, ho diuen la Vella en un extrem i Capgrossos en l’altre. Ho diu tothom.

Els prudents porucs contra les bèsties desbocades? Bé, potser seria millor dir, els que actuen sota pressió 10 cops a l’any per exigències del guió, contra els que sols ho fan una vegada.

Imaginem el conjunt del 100% de nens i nenes de 5 a 7 anys que viuen a Catalunya.

Baixet, prim i fort: les aptituds físiques
D’aquest conjunt suposem un 30% són massa alts. Del 70% restant, cal que busquem els més aviat prims. Hem de treure els nens obesos (l’obesitat infantil es situa al 15%) i també els nens “reforçats”, que suposarem en una xifra del 35%. Sumats obesos i reforçats ens surt que el 50% dels nens són massa grossos de mida.
Trets els que pesen massa i els que són massa alts, ens quedarà un 35% (el 50% del 70%). D’aquest 35% de nens baixets i primets, suposarem que un 80% tenen prou força com per enfilar-se sense problemes.

Conclusió: si només tenim en compte els condicionants físics, un 28% (80% del 35%) dels nens i nenes catalans tenen aptituds per a ser bons enxanetes.

Valent i amb capacitat de concentració: el factor psíquic
El factor por fa que molts nens ja no vinguin als assajos i també que, alguns dels que arriben als assajos, en provar-ho decideixin que això de les alçades no és gens divertit. Sumat i comptat suposem que aquests dos grups representen la meitat dels nens. Descartats els que tenen por cal descartar també aquells que tenen massa poca por, que acostumen a ser uns destralers, i els que són incapaços de concentrar-se, xifrem aquest subgrup en un 30% dels que no tenen por.

Si només tenim en compte els condicionants psíquics, un 15% (50% del 30%) dels nens i nenes catalans tenen les aptituds necessàries per a ser bons enxanetes.

Sí + Sí: el factor pares
Per a que un nen vagi a una colla, no n’hi ha prou amb que aquest nen tingui les aptituds físiques necessàries (un 28% del total) i que a sobre tingui les aptituds psíquiques i les ganes de pujar (un 15% del total), sinó també que cal que els seus pares tinguin ganes que el nen faci aquesta activitat.

Suposem que al voltant del 50% dels pares i mares no portarien el seu fill/a a una colla. Donant per fet que, si ningú diu el contrari, una parella són dues persones i que cal que les dues estiguin d’acord en portar el fill/a a castells aleshores tenim que el 25% de les parelles són susceptibles de portar els seus fills a castells. Són les parelles en que els dos progenitors estan d’acord en fer-ho, les parelles del Sí-Sí. La resta, els No-Sí, els Sí-No i els No-No, no portaran els seus fills a fer castells.

Observareu que per no complicar encara més la cosa, no hem tingut en compte el factor pares separats... potser un altre dia.

En resum:
El 28% dels nens entre 5 i 7 anys tenen bones aptituds físiques. Un 15% tenen les aptituds psíquiques necessàries, i un 25% tenen pares disposats a que el seu fill sigui casteller. En un bon enxaneta han de concórrer les tres característiques, per tant un 1,05% dels nens i nenes catalans d’entre 5 i 7 anys són potencialment molt bons enxanetes.

A Catalunya hi ha 200.000 nens i nenes en la franja d’edat estudiada, això vol dir 2.100 potencials molt bons enxanetes. Una petita part d’aquests ja fan castells però molts d’altres no. És a trobar aquests segons, al que les colles dediquen hores i esforços de les més variades maneres.

Quan una colla troba un futur molt bon enxaneta, si té l’habilitat de formar-lo convenientment, haurà trobat una excepció. Una excepció que pot fer canviar un cicle.

Molt de tant en tant en totes les disciplines esportives surten personatges únics i irrepetibles: Michael Jordan, Maradona i Pelé, Joe DiMaggio etc. Avui defenso que en Fèlix Miret és un d’ells, un dels afortunats que està a “la llista”. És “la llista” d’uns que no sols sobresurten tècnicament i ajuden el seu “equip” sinó que també ajuden el seu esport o disciplina a obrir nous camins, a fer un salt endavant.

L’Arboç, 11 de desembre de 1994, els Castellers de Vilafranca carreguen el pilar de 6. És el punt de partida. Es venia d’una llarga travessa de pilars grans amb comptagotes:

- Del 1/1/1974 al 31/12/1983, 0 pilars de 6 descarregats i cap pilar de 7 amb folre intentat.
- Del 1/1/1984 al 31/12/1993, 1 pilar de 6 descarregat i cap pilar de 7 amb folre intentat.

En Fèlix i cia van demostrar que el pilar és un castell que es pot dominar de veritat. Si en el període 1994-2006 s’han descarregat un total de 170 pilars de 7 amb folre, 87 els han fet els Castellers de Vilafranca (això és el 51%). Si en aquest mateix període s’han descarregat un total de 26 pilars de 8 amb folre i manilles, 24 els han fet els Verds (això és el 92%).

Però no sols són els pilars, són els pilars i allò que arrosseguen: el domini espectacular del 4/9 amb folre i agulla (17 sobre 19 que s’han descarregat), les torres de 8 netes i la torre de 9 amb folre, el rar 3/8 amb agulla i també de l’intent(?) visionari del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals que va permetre per uns pocs segons veure el gran Miret a quints d’un castell, entre d’altres. Tots aquests castells expliquen la superioritat tècnica dels Verds en aquests darrers temps.

"Si Vilafranca ha basat el seu domini indiscutible en el seu fantàstic pilar.

"Si el pilar s’ha basat indiscutiblement en Fèlix Miret, que ha estat l’únic membre del pilar vilafranquí que no ha trobat un substitut de garanties.

"Aleshores...

Castells i moltes coses més; la relació amb els Govindes indis, la creació de l’empresa Teamtowers, que ha portat els castells a un projecte empresarial, l’aparició mediàtica a l’anunci de la DAMM. Tot plegat i tot comptat, el passaport cap a “la llista”.

Vilafranca 2050, un home n’atura un altre al carrer, “perdoni, sap per on cau el carrer de Fèlix Miret”, i l’altre respon: “sí, giri a la dreta la primera cantonada, i ja el veurà”. El carrer de Fèlix Miret.