Al apagar els llums i sortir al cadafal els components del grup començà un etern i ensordidor aplaudiment. No va fer falta dir res al públic perquè comencés a fer mamballetes sense aturar amb una força emocional immensa. El grup quedà sorprès i també començà a aplaudir.
La primera peça en sonar fou l'estimat “bolero de Pòrtol”. N'Aina i na Neus Jaume acompanyaren moltes de les peces del concert donant la seva aportació magnífica com altres vegades han donat al grup. En acabar la primera peça i l'ovació del públic la sala del petit palau quedà en silenci. Un calfred em va recórrer el cos. La veu d'en Toni sonà com si hi fos. De cop i volta aparegué la seva imatge a una pantalla de darrera els músics. Eren imatges del concert de Lloseta. Quan vaig reaccionar vaig quedar més tranquil·la i vaig pensar en la bona idea que havien tengut d'utilitzar els medis audiovisuals per fer-lo present al concert. Quasi totes les peces les va presentar ell i les altres ho feren els diferents components d'Al-mayurqa amb molta naturalitat, la qual cosa agradà al públic amic ja que, com sempre, es mostren tal i com són.
La “Calistrona” ens va fer moure els peus tímidament per davall de les butaques.
El fandango del “Conqueridor”, va ser molt emotiu. Amb la veu de Biel Majoral va sonar diferent, però amb la mateixa força que transmetia en Toni.
La peça “Fantasia” composada pel nostre estimat músic va ressonar a les parets del palau. Seguidament “Per a dos”, dedicada als germans Martorell, grandíssims músics d'aquest grup dels quals en Toni n'estava molt orgullós.
Una peça tan coneguda com la jota de “l'Amistat” no podia faltar a aquell concert. Durant el concert ens van agrair una vegada i una altre la presència dels illencs al Palau.
Les jotes de picat foren les més divertides, emotives i fortes (políticament xerrant) que havia sentit mai. El públic acompanyava amb el ritme de les mamballetes, tothom reia i quan en deien qualcuna de bona aplaudíem i cridàvem ben fort. Les gloses foren molt bones, de fet, vaig intentar recordar qualcuna però amb el cansament del viatge se m'han esborrat de la ment. Criticaven l'Hospital de Son Espases, polítics mentiders, xerraven de la real, dels tamborers, afirmaren de què Espanya no té illes i moltes altres crítiques que ens feren riure i gaudir com mai d'una bullanguera autèntica. Per sort, el nostre company Potti ens ha deixat un bon enllaç al vídeo de la Jota de Picat.
Varen sonar moltes altres peces, tant del nou disc com dels anteriors que eren realment especials com per ser tocades a aquest humil homenatge. I dic humil no perquè fos petit, sinó que va ser senzill com és el grup.
Ja a la darrera part del concert va pujar la coral de la Real per cantar dos dels temes del nou disc Temps de Revolta. Realment impressionant, posaven els pèls de punta aquelles dolces veus ben afinades.
Tot seguit en Majoral va cantar la coneguda “Porrassa” Que té aquesta terra nostra? Molt bona pregunta l'amo Biel. Com a bon amic d'en Toni va complir la seva paraula anant a Barcelona a cantar, malauradament fos sense la seva companyia.
Suposadament per acabar va sonar la cançó que passarà a la història juntament amb en Roig, “No ens fareu callar”. Va ser el moment més emotiu del concert, sonaren com a àngels del cel. Les imatges d'en Toni a la pantalla ens feien caure les llàgrimes recordant tot el que ens va ensenyar el nostre amic.
Abans he dit suposadament perquè després d'aquest gratificant i magnífic concert els músics no volien acabar. En acabar amb un dels molts llargs aplaudiments tornaren a sortir al cadafal tocant devers cinc cançons més. No volíem, ni els components d'Al-mayurqa ni el públic, que el concert acabés. Gaudíem com mai. Durant més de dues hores seguides i sense interrupcions sonaren donant tot el que tenien per fer que tot fos perfecte. Un concert preciós, humil, emotiu, divertit i realment merescut.
Personalment vaig gaudir moltíssim d'escoltar una altre vegada al grup. Sincerament pens que no hauria de desaparèixer per res del món. Sé que no serà fàcil sense l'ànima, però en aquest concert va quedar clarament demostrat la gran professionalitat que tenen aquests músics i que es pot seguir trametent el missatge que en Toni feia amb les seves cançons. Dubto molt que a ell li agradés que nosaltres no seguíssim endavant. Hem de seguir lluitant perquè mai ens faran callar. Això és el que en Roig ens va deixar, aquesta força per seguir encoratjats per poder dir el que pensam en veu alta sense por.
Aquest article se'm queda curt, quasi no he parlat dels col·laboradors que cantaren, ni de les presentacions de les cançons, ni de les paraules d'en Biel cap en Toni, ni del públic assistent. Però hi ha una cosa que no em puc oblidar de dir:
Manel, Pere, Miquel, Gaspar i Maria: Res vos ha de fer callar.
