Ningú no neix ensenyat.
Aquesta és la clàssica frase que, a còpia d’anar-la repetint i sentint, l’acostumem a donar com a cosa certa. Malauradament la realitat ens ensenya que no per repetir una frase, aquesta es fa més certa (oi, Sr. Acebes?). Aleshores te n’adones que el “ningú no neix ensenyat” que, sospitosament quan t’atures a pensar-hi cada cop la recordes més en la veu de la teva àvia, sona més a consol pels pobrets que no tenim una facilitat innata, que no pas a veritat absoluta. És el recurs del que t’estima, del que t’anima a seguir, l’argument necessari que diu “l’esforç té el seu premi”. És una veritat vàlida per a gairebé tothom, però n’hi ha uns, l’excepció, que s’ho salten per la directa. Hi ha gent que neix ensenyada.
Sorprèn veure la facilitat de determinades persones per fer determinades coses. N’hi ha que pugen per primer cop a un monocicle i el fan anar com a veterans, en el tronc dels castells és el mateix. Hi ha gent que té una facilitat innata per a col·locar-s’hi. Això és, entre d’altres virtuts, perquè és gent que sap exactament com té col·locat el propi cos en l’espai. Sap si està entrat, si surt massa, si està tort cap a un costat... d’això recordo que els Minyons en deien la propiocepció. La propiocepció, la confiança en un mateix i la capacitat de concentració entre d’altres, ajuden a que un casteller vingui ensenyat de casa.
El primer dia, la primera prova, la primera aleta, i sembla el veterà de l’alineació. Això passa. N’hi ha que neixen ensenyats.
Comments Off
Imaginem el conjunt del 100% de nens i nenes de 5 a 7 anys que viuen a Catalunya.
Baixet, prim i fort: les aptituds físiques
D’aquest conjunt suposem un 30% són massa alts. Del 70% restant, cal que busquem els més aviat prims. Hem de treure els nens obesos (l’obesitat infantil es situa al 15%) i també els nens “reforçats”, que suposarem en una xifra del 35%. Sumats obesos i reforçats ens surt que el 50% dels nens són massa grossos de mida.
Trets els que pesen massa i els que són massa alts, ens quedarà un 35% (el 50% del 70%). D’aquest 35% de nens baixets i primets, suposarem que un 80% tenen prou força com per enfilar-se sense problemes.
Conclusió: si només tenim en compte els condicionants físics, un 28% (80% del 35%) dels nens i nenes catalans tenen aptituds per a ser bons enxanetes.
Valent i amb capacitat de concentració: el factor psíquic
El factor por fa que molts nens ja no vinguin als assajos i també que, alguns dels que arriben als assajos, en provar-ho decideixin que això de les alçades no és gens divertit. Sumat i comptat suposem que aquests dos grups representen la meitat dels nens. Descartats els que tenen por cal descartar també aquells que tenen massa poca por, que acostumen a ser uns destralers, i els que són incapaços de concentrar-se, xifrem aquest subgrup en un 30% dels que no tenen por.
Si només tenim en compte els condicionants psíquics, un 15% (50% del 30%) dels nens i nenes catalans tenen les aptituds necessàries per a ser bons enxanetes.
Sí + Sí: el factor pares
Per a que un nen vagi a una colla, no n’hi ha prou amb que aquest nen tingui les aptituds físiques necessàries (un 28% del total) i que a sobre tingui les aptituds psíquiques i les ganes de pujar (un 15% del total), sinó també que cal que els seus pares tinguin ganes que el nen faci aquesta activitat.
Suposem que al voltant del 50% dels pares i mares no portarien el seu fill/a a una colla. Donant per fet que, si ningú diu el contrari, una parella són dues persones i que cal que les dues estiguin d’acord en portar el fill/a a castells aleshores tenim que el 25% de les parelles són susceptibles de portar els seus fills a castells. Són les parelles en que els dos progenitors estan d’acord en fer-ho, les parelles del Sí-Sí. La resta, els No-Sí, els Sí-No i els No-No, no portaran els seus fills a fer castells.
Observareu que per no complicar encara més la cosa, no hem tingut en compte el factor pares separats... potser un altre dia.
En resum:
El 28% dels nens entre 5 i 7 anys tenen bones aptituds físiques. Un 15% tenen les aptituds psíquiques necessàries, i un 25% tenen pares disposats a que el seu fill sigui casteller. En un bon enxaneta han de concórrer les tres característiques, per tant un 1,05% dels nens i nenes catalans d’entre 5 i 7 anys són potencialment molt bons enxanetes.
A Catalunya hi ha 200.000 nens i nenes en la franja d’edat estudiada, això vol dir 2.100 potencials molt bons enxanetes. Una petita part d’aquests ja fan castells però molts d’altres no. És a trobar aquests segons, al que les colles dediquen hores i esforços de les més variades maneres.
Quan una colla troba un futur molt bon enxaneta, si té l’habilitat de formar-lo convenientment, haurà trobat una excepció. Una excepció que pot fer canviar un cicle.
Comments Off
L’Home que aixeca un arbre no pot entendre que un altre que no el pot aixecar, ocupi la seva mateixa posició en un castell, i a sobre sigui el “titular” d’una construcció. Assegut a la banqueta, mentre reforça els seus tríceps en el gimnàs, l’Home que aixeca un arbre no pot sinó pensar-hi perquè no ho entén. L’Home que aixeca un arbre no pot entendre que el que no l’aixeca (perquè no el pot aixecar!) sigui millor casteller, però ho veu cada dia, en cada assaig, en cada actuació. És un fenomen comú i passa molt sovint que algú no tan fort és millor casteller.
Els castells tenen a veure amb la força, però molt menys del que sembla. A partir d’un mínim nivell necessari, la força perd gradualment la seva importància en favor d’altres habilitats personals com l’equilibri, la capacitat de concentració, la tranquil·litat, la fam d’aleta, la tècnica, l’experiència, la identificació amb uns colors, l’ascendència sobre el grup, la... tot allò que marca la diferència entre un casteller i un gran casteller.
No semblava un atleta. Grosset, baixet, lletjot, que no defensava i no excessivament ràpid: Maradona, possiblement el millor futbolista de tots els temps, exemplifica perfectament aquest cas.
Comments Off
