Fils de cultura

Hi ha setmanes, molt de tant en tant, en què el calendari assenyala una diada en groc fluorescent. És el cas de la d’aquest diumenge a Mataró. Primer de tot per l’interès que hi han posat les 3 colles (sols cal veure la quantitat s’assajos especials que han programat i els castells que preveuen fer-hi). En segon lloc pel marc físic on es desenvoluparà l’actuació. La plaça, si en podem dir plaça, no és cap meravella, però en canvi l’ambient que s’hi viurà farà goig, segur.

La de les Santes és d’aquelles diades ben integrades a la Festa Major, de bons castells, de plaça (o avinguda) plena, amb calor i, atenció, sobretot amb uns quants dels 57.000 castellers potencials mirant-la entre el públic. No ens enganyem, aquestes són les Diades que fan créixer l’afició castellera o on, pel contrari, es trunquen possibles vocacions.

És per això, perquè no és una diada qualsevol, que s’ha d’agafar amb un plus de responsabilitat per part de les colles, per tant, factors com la puntualitat en l’inici de l’actuació, l’agilitat de les rondes i els pocs peus desmuntats, dins dels factors controlables, i els resultats dins els factors també controlables però potser no tant, han de ser tinguts en compte. A priori les tres colles permeten dipositar-hi tota la confiança del món. Ens faran quedar bé.

Cada cop que actuem ens posem en un aparador. En el cas de les Santes, aquest aparador està situat a un dels millors carrers comercials. Molts ulls el veuran, el boca a boca funcionarà... cal guarnir bé aquest aparador per tenir més possibilitats d’èxit. Un èxit de les 3 colles a les Santes, i sobretot, una actuació àgil i atractiva, faran bé a tot el món casteller.

En aquestes darreres eleccions municipals l’abstenció ha estat la vertadera guanyadora. La raó ? Bàsicament i simplificant, el camí que han agafat els partits. Un camí que és com a mínim perpendicular al que seguim la resta dels mortals, és a dir, els votants potencials. Un camí, que es fonamenta en el que podríem anomenar el triomf de l’aparell, cosa que es demostra amb la facilitat amb que les veus més imaginatives i discordants són centrifugats dels llocs importants de tots els partits, o amb la no llibertat de vot en les sessions parlamentàries, o amb la no voluntat de fer llistes obertes, o amb el percentatge de membres de les llistes que mai no han treballat en res més que en la política i pel partit... un camí que allunya els partits de la resta, i que suggereix un futur de partits que seran com ramats d’ovelles. El pastor xiula, i totes aixequen la cama. El pastor torna a xiular, i totes es posen a caminar.

Les colles també són una mica com els partits doncs, igual que aquests, tenen la necessitat que el màxim de gent s’uneixi a la “causa”. Les que millor ho saben fer, millors colles són.

Com que és la gent la que fa fer els castells, cal fer de les colles uns llocs on el màxim nombre de persones s’hi sentin a gust. No hi ha altre camí per a poder fer castells importants que reunir el màxim nombre de persones. Això vol dir que les colles han d’esforçar-se i ser capaces d’integrar persones de diferents ideologies, edats, races, i un llarg etcètera. Una colla monolítica, de vot únic, on tots els castellers pensen igual, no serà mai una colla potent, i s’anirà allunyant poc a poc del seu objectiu, que és fer castells amb el màxim de castellers possibles.

Hem d’estar contents que les nostres colles segueixen tendències totalment oposades a les dels partits. Si fugim del model polític de l’aparell, vol dir que tenim més salut. Vol dir que tindrem menys “abstenció”. Vol dir que tenim castells per anys. Els partits no poden dir el mateix. Que n’aprenguin !

Tots hem assistit, sigui com a castellers sigui com a “únics espectadors”, a actuacions sense públic. Les raons ? Sovint les raons són tan senzilles com el lloc, el dia i hora, o el motiu de la celebració. Per entendre’ns, una actuació entre setmana, a les fosques, en un descampat mal il·luminat d’un polígon industrial i sense un motiu festiu, té molts més números de convertir-se en actuació sense públic que no pas una actuació a les 12h del migdia, en un matí de festa major, a la plaça de l’ajuntament. No cal ser cap geni per veure-ho.

Dic això perquè trobo que, ara que no neixen colles i que totes les colles ja tenen uns anyets, comença a no ser acceptable que recurrentment una colla convoqui les colles per actuar davant de ningú. És més, considero que són actuacions que fan mal al món casteller, encara que “només” sigui per les ganes que agafen als membres de les pobres colles “enredades” a no assitir a la següent actuació de la seva pròpia colla. Els castells i els castellers volen ambient de festa, públic, crits, “uuuiiiis”, aplaudiments i soroll. Els castells es fan per al públic no per als propis castellers.

Igual que quan no hi ha ambulància se suspèn l’actuació. Igual que quan plou, una actuació no es pot fer (no s’haurien de permetre actuacions dins de poliesportius també buits). Doncs igual que tot això, l’absència total de públic hauria de ser un motiu per desenfaixar els castellers i enviar tothom a casa. S’hauria d’estudiar com multar les colles reincidents.

A Tarragona, primer diumenge del mes d'octubre.

18 colles, com fins ara. Seleccionades com en el darrer concurs.

4 rondes, més una ronda extra de la qual parlaré després.

4 colles caps de sèrie, que serien les 4 millor classificades en el rànquing creat per seleccionar les colles que ja fou vigent en la darrera edició. Les colles restants formarien un sol grup. Les colles caps de sèrie actuarien en solitari independentment del castell que anessin a intentar, i la resta ho farien de forma semi-conjunta, també independentment del castell que provessin.

Cada ronda duraria exactament una hora. Arrencaria amb les 4 caps de sèrie que actuarien consecutivament. Cadascuna tindria 10 minuts per realitzar (que comencessin a sonar gralles) el seu castell seguint un ordre atorgat en sorteig. Els darrers 20 minuts de cada hora servirien per a que les colles restant fessin el seu castell, sense cap ordre concret, de manera que en 20 minuts veuríem 14 castells.

La cinquena ronda. Hi hauria 4 rondes seguint el mateix esquema, i se n’habilitaria una cinquena pels que “passen el tall”. Aquesta ronda estaria reservada tan sols a aquelles colles que realitzant aquest darrer castell poguessin guanyar el concurs. Actuarien en ordre invers a la classificació momentània de manera que la líder en la quarta ronda sempre tindria la última paraula. Aquesta darrera ronda seria el final de festa del Concurs.

Ni entrega de premis, ni pilars finals. Per megafonia s’anunciaria el guanyador, i se li donaria el trofeu a la mateixa arena. I tots a dinar.

Fa temps vaig sentir un casteller històric fer un reflexió interessant. Comentava que, quan en el grup de canalla hi ha un nen o nena que té por, i es dedica a transmetre aquesta por als altres nens del grup, ha de ser expulsat de la colla. Bé, la paraula expulsat, va dir, potser sembla una mica forta, potser seria millor dir que s’ha de procurar que aquest nen no tregui el cap pels assajos i actuacions perquè et pot espatllar la resta de la canalla. És com una poma podrida dins un cistell amb d’altres pomes, va concloure.

Això de convidar a un nen a no assistir a assajos i actuacions és un cas excepcional, i es circumscriu en colles que més pressió tenen i en els moments de la temporada quan més tensió hi ha, però no és justificable. Les colles són molt més que resultats i costa molt d’entendre com es pot fer fora un nen d’una colla.

Si tinguéssim elements per reconduir casos excepcionals com el d’aquest nen, o molts d’altres casos més comuns que es puguin presentar amb la canalla d’una colla, hi sortiríem guanyant tots. Però malauradament, fer-ho sovint no està al nostre abast. No podem demanar al cap de canalla estàndard de les colles castelleres que sigui un expert en psicologia infantil de l’esport!

Sí que m’atreveixo a dir que per a la gestió eficaç de la canalla d’una colla els coneixements tècnics no són el més important. És molt més important que els caps de canalla tinguin unes certes habilitats i, sobretot, una certa edat que asseguri experiència vital per fer front amb més garanties a les exigències d’un càrrec agraït però gens senzill.

En els 25 darrers anys el nombre de colles castelleres en actiu s’ha triplicat. Hem passat de 17 colles actives el 1980 a les 52 actuals. Aquest creixement espectacular, que s’inicia al voltant del 1992, tingué el seu punt àlgid al cap de deu anys, l’any 2002, un any on 62 colles van fer almenys un castell a plaça, un fet sense precedents en tota la història dels castells.

L’any 1992, és un any de presència mediàtica. Els castells són presents a tot arreu i es comencen a escampar amb força fins a pràcticament tots els municipis amb suficient massa crítica. La vitalitat del món casteller és imparable, més castellers, noves colles i molta més presència castellera en tots els àmbits. Hi ha una dada espectacular, en aquestes set temporades (1993-1999), es creen un promig de 5 colles per temporada i es passa de 25 colles actives a 59.

Del 1993 al 1999, des del 2/9fm carregat al 2/8 carregat, són 7 anys seguits d’assoliment de noves i espectaculars fites. Fites que, sens dubte, alimenten nous naixements de colles en diferents parts del territori i noves incorporacions de castellers a les colles existents.

En un terreny abonat i molt més preparat per entendre i gaudir dels castells, les grans construccions que s’assoleixen en aquest període queden ben documentades a tota la premsa nacional i ja no sols a la local o comarcal. Les grans fotografies a les portades dels diaris daten d’aquesta època.

A mi la gràfica m’agrada molt. Explica un efecte bola de neu brutal que vam viure com a castellers, però més interessant seria preguntar-nos: què ens queda després d’aquest període farcit de diumenges gloriosos ? Bàsicament un món casteller amb moltes més colles, una col·lecció de grandíssims castells i un augment considerable del nivell tècnic casteller. No està gens malament.

El gran diccionari de la llengua catalana diu;

ESPORT: 1 m 1 Exercici corporal practicat, especialment a l'aire lliure, per afecció, competició o exhibició.

La definició no és cap meravella però no hi ha dubte, els castells són un esport. Un esport d’equip en que no existeixen les categories per edats, ni per pes, ni per sexe, ni per res. Un esport format d’equips nombrosos i practicants especialitzats. Un esport, al cap i a la fi, on les habilitats dels seus participants ben coordinades, marquen la diferència entre els bons “equips” i els dolents.

Els castells són un esport encara lluny de les sofisticacions i els reglaments dels esports moderns que coneixem com a esports “de veritat”. Preguntem-nos com era el futbol al segle XIX ? Amateur, sense normes escrites, sense fora de joc, que permetia molt més contacte, sense liniers, sense benes compressives ni turmelleres ni “espinilleres”, i amb porteries de pal quadrat, entre d’altres. Com seran castells d’aquí uns decennis? Canviaran per assemblar-se cada cop més als esports a l’ús, amb les seves regles escrites, les seves puntuacions potser (?), les seves categories/divisions etc, en definitiva, un esport modern?

Hom es pregunta, per què haurien de canviar, els castells ? La resposta podria ser semblant a la que fan servir els científics per justificar que hi ha vida extraterrestre. L‘argument ve a dir, “per què hauríem de ser els únics ?”. És a dir, perquè els castells no han d’acabar com tots els esports que han prevalgut i s’han popularitzat ? La clau rau aquí, en la popularització i en l’extensió del fenomen.

El naixement de noves colles, i el gran creixement, en nombre, de castellers, així com la popularització de l’activitat a les terres catalanes i més enllà, han dut a aquest món noves maneres de pensar, i han propiciat un escenari propici per aquests petits canvis. Els rànquings, les sessions de preparació física o l’ús de proteccions per part dels practicants, en són un exemple. Si s’estenen els castells, hi haurà encara més canvis. En cas de produir-se, aquests canvis aproparan cada cop més els castells als esports “de veritat”.

De moment el que sí que queda clar, és que segons el diccionari, els castells són un esport, encara que gairebé ningú no els tracta com a tal.

Si un dia t’atura un senyor i et diu que triïs una activitat entre Capoeira o Castells, pots triar qualsevol cosa, però la pregunta no t’hauria sorprendre excessivament. Si aquest senyor que t’ho diu, t’ho diu en un castellà perfecte amb un marcat accent sud-americà, potser et sorprèn una mica més però no entra dins de l’inimaginable. Si, amb tot això dit, resulta que t’ho diu mentre passeges tranquil·lament per un barri a Santiago de Chile, la cosa ja resulta, si més no, xocant. Però si, no havent-n’hi prou, resulta que tu, que mires sorprès aquest senyor, has nascut i viscut a Xile tota la teva vida, i no has sentit a parlar mai de què són els “castells”, aleshores l’experiència ja ha de ser al·lucinant.

- Castells? - contestes.

L’experiència xilena, és la primera transoceànica no lligada als casals catalans, una experiència que, per il·lusionadora, hem de seguir de ben aprop. Els castells lluiten a Xile, aquest cop sí sense cap càrrega ideològica ni de cap mena, contra altres activitats, i s’han de fer valer per la força d’ells mateixos. Un tal Marcos Lara, és aquest senyor que està reclutant castellers en un perfecte castellà amb accent xilè i hi ha tot de nous castellers perplexos, que han triat castells enlloc de capoeira i que ja assagen.

Les notícies ens arriben en comptagotes, però aquests nous castellers resulta que ja s’han enfaixat i sabem que en la seva primera actuació, els “Lo Prado Castellers”, que així es diuen, van actuar davant unes 70.000 persones al Estadio Nacional de Chile.