Fils de cultura

Hi ha setmanes, molt de tant en tant, en què el calendari assenyala una diada en groc fluorescent. És el cas de la d’aquest diumenge a Mataró. Primer de tot per l’interès que hi han posat les 3 colles (sols cal veure la quantitat s’assajos especials que han programat i els castells que preveuen fer-hi). En segon lloc pel marc físic on es desenvoluparà l’actuació. La plaça, si en podem dir plaça, no és cap meravella, però en canvi l’ambient que s’hi viurà farà goig, segur.

La de les Santes és d’aquelles diades ben integrades a la Festa Major, de bons castells, de plaça (o avinguda) plena, amb calor i, atenció, sobretot amb uns quants dels 57.000 castellers potencials mirant-la entre el públic. No ens enganyem, aquestes són les Diades que fan créixer l’afició castellera o on, pel contrari, es trunquen possibles vocacions.

És per això, perquè no és una diada qualsevol, que s’ha d’agafar amb un plus de responsabilitat per part de les colles, per tant, factors com la puntualitat en l’inici de l’actuació, l’agilitat de les rondes i els pocs peus desmuntats, dins dels factors controlables, i els resultats dins els factors també controlables però potser no tant, han de ser tinguts en compte. A priori les tres colles permeten dipositar-hi tota la confiança del món. Ens faran quedar bé.

Cada cop que actuem ens posem en un aparador. En el cas de les Santes, aquest aparador està situat a un dels millors carrers comercials. Molts ulls el veuran, el boca a boca funcionarà... cal guarnir bé aquest aparador per tenir més possibilitats d’èxit. Un èxit de les 3 colles a les Santes, i sobretot, una actuació àgil i atractiva, faran bé a tot el món casteller.

En aquestes darreres eleccions municipals l’abstenció ha estat la vertadera guanyadora. La raó ? Bàsicament i simplificant, el camí que han agafat els partits. Un camí que és com a mínim perpendicular al que seguim la resta dels mortals, és a dir, els votants potencials. Un camí, que es fonamenta en el que podríem anomenar el triomf de l’aparell, cosa que es demostra amb la facilitat amb que les veus més imaginatives i discordants són centrifugats dels llocs importants de tots els partits, o amb la no llibertat de vot en les sessions parlamentàries, o amb la no voluntat de fer llistes obertes, o amb el percentatge de membres de les llistes que mai no han treballat en res més que en la política i pel partit... un camí que allunya els partits de la resta, i que suggereix un futur de partits que seran com ramats d’ovelles. El pastor xiula, i totes aixequen la cama. El pastor torna a xiular, i totes es posen a caminar.

Les colles també són una mica com els partits doncs, igual que aquests, tenen la necessitat que el màxim de gent s’uneixi a la “causa”. Les que millor ho saben fer, millors colles són.

Com que és la gent la que fa fer els castells, cal fer de les colles uns llocs on el màxim nombre de persones s’hi sentin a gust. No hi ha altre camí per a poder fer castells importants que reunir el màxim nombre de persones. Això vol dir que les colles han d’esforçar-se i ser capaces d’integrar persones de diferents ideologies, edats, races, i un llarg etcètera. Una colla monolítica, de vot únic, on tots els castellers pensen igual, no serà mai una colla potent, i s’anirà allunyant poc a poc del seu objectiu, que és fer castells amb el màxim de castellers possibles.

Hem d’estar contents que les nostres colles segueixen tendències totalment oposades a les dels partits. Si fugim del model polític de l’aparell, vol dir que tenim més salut. Vol dir que tindrem menys “abstenció”. Vol dir que tenim castells per anys. Els partits no poden dir el mateix. Que n’aprenguin !

Tots hem assistit, sigui com a castellers sigui com a “únics espectadors”, a actuacions sense públic. Les raons ? Sovint les raons són tan senzilles com el lloc, el dia i hora, o el motiu de la celebració. Per entendre’ns, una actuació entre setmana, a les fosques, en un descampat mal il·luminat d’un polígon industrial i sense un motiu festiu, té molts més números de convertir-se en actuació sense públic que no pas una actuació a les 12h del migdia, en un matí de festa major, a la plaça de l’ajuntament. No cal ser cap geni per veure-ho.

Dic això perquè trobo que, ara que no neixen colles i que totes les colles ja tenen uns anyets, comença a no ser acceptable que recurrentment una colla convoqui les colles per actuar davant de ningú. És més, considero que són actuacions que fan mal al món casteller, encara que “només” sigui per les ganes que agafen als membres de les pobres colles “enredades” a no assitir a la següent actuació de la seva pròpia colla. Els castells i els castellers volen ambient de festa, públic, crits, “uuuiiiis”, aplaudiments i soroll. Els castells es fan per al públic no per als propis castellers.

Igual que quan no hi ha ambulància se suspèn l’actuació. Igual que quan plou, una actuació no es pot fer (no s’haurien de permetre actuacions dins de poliesportius també buits). Doncs igual que tot això, l’absència total de públic hauria de ser un motiu per desenfaixar els castellers i enviar tothom a casa. S’hauria d’estudiar com multar les colles reincidents.

El Pitoniso Pito, a falta de 10 partits per acabar el campionat, ha pronosticat que el Barça serà el campió de lliga. Jo, quan la temporada castellera pròpiament dita encara no ha començat, pronostico que la Vella, la Joves, Vilafranca i Minyons es classificaran entre les 5 primeres en el rànquing de la colla jove 2007. I no m’equivocaré.

El rànquing de la Jove de Tarragona de 1987, va dir que les 4 millors colles eren la Vella, la Joves, Vilafranca i els Minyons (per aquest ordre). D’això ja fa 20 anys. Des d’aleshores fins l’actualitat, el rànquing sempre ha tingut aquestes 4 colles entre les 5 primeres classificades.

Per qui tingui curiositat, la cinquena colla en aquestes 20 temporades han estat els Xiquets de Tarragona (1987-1988), Colla Jove Xiquets de Tarragona (1989-1998), Bordegassos de Vilanova (1999-2001) i Capgrossos de Mataró (2002-2006). Cadascuna d’elles ha entrat als TOP5 en els moments més notables d'aquestes formacions, fet que contrasta amb l’aparent naturalitat amb què la Vella, la Joves, Vilafranca i Minyons repeteixen any rere any, sense excepció.

La força d'aquestes dades justifica que, quan es parla del G4, en l’imaginari col·lectiu ens surtin ràpidament les 4 colles que aquests darrers anys venen actuant a Sant Fèlix. No és casualitat, no és un invent d’ahir, són els darrers 20 anys! El nom pot ser més o menys encertat però el G4 és una realitat palpable. Tan palpable que m’he atrevit a fer de Pitoniso Pito apostant a cavall guanyador, ja seria mala sort fallar!

Aquest pòsit que tenen les colles consolidades que actua com una mena de topall per sota, aquesta estabilitat que es produeix any rere any en les primeres posicions ens ve a dir que, per molts mals moments que passi una colla gran i consolidada, i aquestes ho són i els han passat, no hi ha caiguda brusca. Hi ha alguna cosa en aquestes 4 colles, algun comú denominador que s'expressa en forma de topall, que explica aquesta regularitat. Suposo que és feina de les altres colles, aprendre-la, adaptar-la i intentar implementar-la, per arribar a ser una d'aquestes grans colles i entrar al TOP5, però no per un període curt sinó per a quedar-s’hi.

En els 25 darrers anys el nombre de colles castelleres en actiu s’ha triplicat. Hem passat de 17 colles actives el 1980 a les 52 actuals. Aquest creixement espectacular, que s’inicia al voltant del 1992, tingué el seu punt àlgid al cap de deu anys, l’any 2002, un any on 62 colles van fer almenys un castell a plaça, un fet sense precedents en tota la història dels castells.

L’any 1992, és un any de presència mediàtica. Els castells són presents a tot arreu i es comencen a escampar amb força fins a pràcticament tots els municipis amb suficient massa crítica. La vitalitat del món casteller és imparable, més castellers, noves colles i molta més presència castellera en tots els àmbits. Hi ha una dada espectacular, en aquestes set temporades (1993-1999), es creen un promig de 5 colles per temporada i es passa de 25 colles actives a 59.

Del 1993 al 1999, des del 2/9fm carregat al 2/8 carregat, són 7 anys seguits d’assoliment de noves i espectaculars fites. Fites que, sens dubte, alimenten nous naixements de colles en diferents parts del territori i noves incorporacions de castellers a les colles existents.

En un terreny abonat i molt més preparat per entendre i gaudir dels castells, les grans construccions que s’assoleixen en aquest període queden ben documentades a tota la premsa nacional i ja no sols a la local o comarcal. Les grans fotografies a les portades dels diaris daten d’aquesta època.

A mi la gràfica m’agrada molt. Explica un efecte bola de neu brutal que vam viure com a castellers, però més interessant seria preguntar-nos: què ens queda després d’aquest període farcit de diumenges gloriosos ? Bàsicament un món casteller amb moltes més colles, una col·lecció de grandíssims castells i un augment considerable del nivell tècnic casteller. No està gens malament.

"L'alegria va ser total, i jo, abans de baixar, vaig girar-me a la Colla Joves i els hi vaig fer adéu amb les mans, en senyal que ells estaven a anys llum del que la Colla Vella havia acabat d'aconseguir." (Alexis Martin)

Aquest fragment tret de La veu de la Colla Vella fa referència al pilar de 8 amb folre i manilles que la Vella va descarregar el 1998 a la plaça del Blat, però sobretot fa referència a la sortida de completes, el Sant Joan, el Firagost o Santa Úrsula, al "que caiguin però que no es facin mal", al feix de llenya a la porta del local, al sempre parlar de "l'altra colla" i mai dir-la pel seu nom, a les cares en el cercavila dels guanyadors, a l'arenga dins el local, al creuament de mirades al portal nou, a la murrieria del castell que "respon" l’altre castell, a l’espectacle dels balcons de la plaça del Blat, a una manera de fer castells que a mi m'agrada.

Si un dia t’atura un senyor i et diu que triïs una activitat entre Capoeira o Castells, pots triar qualsevol cosa, però la pregunta no t’hauria sorprendre excessivament. Si aquest senyor que t’ho diu, t’ho diu en un castellà perfecte amb un marcat accent sud-americà, potser et sorprèn una mica més però no entra dins de l’inimaginable. Si, amb tot això dit, resulta que t’ho diu mentre passeges tranquil·lament per un barri a Santiago de Chile, la cosa ja resulta, si més no, xocant. Però si, no havent-n’hi prou, resulta que tu, que mires sorprès aquest senyor, has nascut i viscut a Xile tota la teva vida, i no has sentit a parlar mai de què són els “castells”, aleshores l’experiència ja ha de ser al·lucinant.

- Castells? - contestes.

L’experiència xilena, és la primera transoceànica no lligada als casals catalans, una experiència que, per il·lusionadora, hem de seguir de ben aprop. Els castells lluiten a Xile, aquest cop sí sense cap càrrega ideològica ni de cap mena, contra altres activitats, i s’han de fer valer per la força d’ells mateixos. Un tal Marcos Lara, és aquest senyor que està reclutant castellers en un perfecte castellà amb accent xilè i hi ha tot de nous castellers perplexos, que han triat castells enlloc de capoeira i que ja assagen.

Les notícies ens arriben en comptagotes, però aquests nous castellers resulta que ja s’han enfaixat i sabem que en la seva primera actuació, els “Lo Prado Castellers”, que així es diuen, van actuar davant unes 70.000 persones al Estadio Nacional de Chile.

És evident que hi ha una relació directa entre el nombre d’habitants d’un municipi i la probabilitat que hi neixi i hi subsisteixi una colla castellera. Durant aquesta passada dècada i mitja, el principat ha vist néixer colles a pràcticament tots els nuclis amb un mínim de 25.000 o 30.000 habitants. El fenomen, no s’ha limitat a Catalunya, sinó que ha vist iniciatives des de l’exòtica Argentina fins les properes Illes Balears. De la possibilitat que els castells s’imposin a les illes, és del que voldria parlar avui.

Traslladat a les illes, i amb la premissa que, en una zona sense tradició castellera, calen uns 30.000 habitants en un municipi per a que hi hagi la suficient massa crítica per a que hi pugui subsistir una colla, Mallorca té el potencial per passar de les dues actuals a sis colles en un futur; al nord una colla entre Pollença i Alcúdia (30.000 hab), al centre, a Inca, una altra colla castellera (26.000 hab.), al sud, a Llucmajor, una altra (29.000 hab.), a l’est, a Manacor, els Al·lots (35.000 hab.) i a l’oest, dues o potser tres colles a Ciutat, una d’elles els Castellers de Mallorca (370.000 hab.), i encara una altra colla a Calvià (43.000 hab.).

En una segona fase, posats a ser optimistes, vindrien les colles menorquines, una a Ciutadella (26.000 hab.) i una a Maó (26.500 hab.). L’èxit de les colles menorquines dependria en gran part, del primer èxit de colles mallorquines, i ajudaria molt al seu impuls la creació d’un circuit d’actuacions castelleres propi Balear, amb les seves rivalitats illenques amb una lògica illenca. Crearien el seu Sitges-Vilanova, el seu Vilafranca-Minyons, el seu Joves-Vella, la seva “plaça del Blat”, el seu... un nou imaginari casteller adaptat a la realitat illenca.

Segurament, la bona salut dels castells a les illes també aniria lligada a la capacitat de presentar els castells com a una activitat física i social atractiva, desvinculant-los de qualsevol càrrega ideològica, un tema sobre el qual es podrien donar moltes voltes i que al final es redueix en si creiem que els castells són una activitat que ens agrada en ella mateixa.

Les Illes són terres de festa al carrer, de celebracions concorregudes i populars. En aquest model de festa, els castells hi encaixen perfectament i de moment, comptant que ja hi ha els Castellers de Mallorca i els Al·lots de Llevant, ens en falten només sis !

Fa cosa d’un mes els Castellers de Sant Boi (1994) feien saber que havien decidit plegar. Havent fet com a màxim castell de la seva història el 3d7. Els seus últims castells de sis, el 2004, van ser dos 3d6 carregats.

El motiu principal que fa plegar una colla és la falta de gent per fer castells, encara que l’experiència ens diu que amb això no n’hi ha prou, cal una cosa molt més difícil, cal que els seus membres es posin d’acord per a decidir-ne la mort. Aquesta decisió és especialment dolorosa, doncs justament els encarregats de prendre-la són aquells que encara aguanten, els que han estat al peu del canó fins el final, i són moltes les emocions que uneixen els castellers a la seva colla (aquestes emocions són també bona part de la força dels mateixos castells).

En el deliri d’una colla ja morta però encara de cos present, no és infreqüent fer referència com a causes d’aquesta defunció alguns elements externs: la falta d’ajuts públics, la falta d’un local en condicions per assajar, el poc suport del poble o ciutat, entre d’altres. Al final s’imposen els fets. Els fets diuen que una colla no és una cosa gens fàcil de fer funcionar. No hi ha receptes màgiques del com però sí que se sap el què. Per a que una colla vagi endavant s’ha d’aconseguir dissenyar un projecte propi, arrelat al territori, compartit i prou atractiu. Les colles que pleguen no ho han sabut fer.

Tornant al tema de Sant Boi, és bo que pleguin aquelles colles que no poden garantir uns mínims, però no és bo que les colles no puguin garantir aquests mínims. Un món casteller sa necessita moltes colles en solfa, la mort dels Castellers de Sant Boi, en un sentit macro, no és una bona notícia.

Va passar a Tor, un poble petitíssim perdut als Pirineus. Tibant de la corda resulta que tot venia de baralles antigues, de disputes eternes i conflictes no resolts, del que els avis dels avis es van dir un dia, de pactes trencats, d’interpretacions esbiaixades per la qual cosa es van jurar enemistat eterna, de diners i propietats. Catalunya també és terra d’assassins i Tor our own particular Puertohurraco.

A Tor es va acabar trencant el fràgil equilibri basat en la por i el respecte, que vertebra les comunitats petites i això vol dir sang. Molta sang. En una comunitat aïllada, tancada en ella mateixa i autocontrolada, quan salta l’espurna no triguen en sortir els punyals. Justament aquesta violència insinuada és el que manté l’statu quo.

El món casteller és també un llogarret petit on tothom es coneix. Un món de coneguts i saludats. Això obliga a viure amb tensions, i sempre amb el ganivet a mig desenfundar. Els periodistes castellers formen part d’aquest món, i en són blancs perfectes. Ells són els primers en respectar les “normes”. A saber: no dir moltes coses que se saben, no opinar amb la contundència que s’opina sobre altres matèries, ser políticament correcte o sentir-se molt més còmode a l’hora d’escriure sobre una gran diada i a elaborar panegírics que no sobre una Diada que no ha assolit els objectius. Tampoc sé si això és dolent però el que sí que sé és que aquest periodisme bonhomiós i poruc és avorrit de collons. Però pitjor que avorrit, aquest periodisme és sobretot símptoma de petits, de full parroquial, de circular fotocopiada d’esplai.

El que va passar a Tor és de món petit com ho són la gran majoria de cròniques castelleres. Que els periodistes se sentin més lliures d’escriure el que vulguin, de transgredir les “normes”, serà senyal també que el món casteller en general està creixent. Però, si això passa, hi haurà sang ?