Fils de cultura

Una de les dificultats que té elaborar els diferents rànquings castellers és la d’ordenar els diferents castells segons la seva dificultat, i un dels debats eterns és el que enfronta les dificultats dels 3de9f i els 4de9f.

Des de sempre que s’ha considerat que el 3 és més difícil que el 4. En favor d’aquest argument hi ha sobretot el fet que la estructura del castell, és a dir el 3de8, es considera més difícil que el 4de8, en això sembla que tothom hi està d’acord. El primer castell de 8 que assoleixen les colles és sempre el 4.

El primer castell de 9 del segle passat va ser un 4, es donava per descomptat que era més fàcil que no pas el 3. Ara bé, en el dia a dia, s’observa que es fan bastants més 3de9f que no pas 4de9f. En els darrers 10 anys se n’han descarregat 328 del primer i en canvi sols 220 del segon. En aquest temps, 9 colles diferents han pogut descarregar el 3de9f per només 7 colles que han pogut descarregar el 4de9f.

Es fan més tresos i el fan més colles. Vol dir això que el 3de9f és més fàcil ? Una resposta segura és que el 3de9f és més fàcil... d’assajar. Senzillament perquè necessita menys gent que un 4. Ara bé, que sigui més fàcil d’assajar no vol dir que sigui més fàcil de fer (és més fàcil d’assajar el pilar de 8 net que no pas el pilar de 8 amb folre i manilles...). La menor quantitat de persones necessàries i la menor dificultat de lligar els folres de 3 són factors que poden explicar que es vegin més 3 que 4 i que més colles decideixin fer el salt als castells de 9 amb el 3de9f.

Són castells molt diferents, massa. Un castell té una l’estructura més difícil però un folre més fàcil, i l’altre un folre més difícil de lligar (pel qual calen major nombre de persones), però una estructura més senzilla i defensable.

Les colles del G4, que són les que se suposa que poden assajar amb més condicions els folres de 3 i de 4, tampoc no es posen d’acord. Tot i que totes fan més tresos que quatres, els percentatges de castells descarregats diuen que Vilafranca i la Vella descarreguen un major percentatge de 3de9f que no pas de 4de9f, mentre que Vilafranca i la Joves descarreguen més el 4de9f que no pas el 3de9f.

Davant de tantes pistes que despisten em pregunto per què es dóna per bo, i no es discuteix, que un 3de9f és més difícil que un 4de9f i es certifica any rere any en les taules de puntuacions de rànquings i concursos. Misteri.

A Tarragona, primer diumenge del mes d'octubre.

18 colles, com fins ara. Seleccionades com en el darrer concurs.

4 rondes, més una ronda extra de la qual parlaré després.

4 colles caps de sèrie, que serien les 4 millor classificades en el rànquing creat per seleccionar les colles que ja fou vigent en la darrera edició. Les colles restants formarien un sol grup. Les colles caps de sèrie actuarien en solitari independentment del castell que anessin a intentar, i la resta ho farien de forma semi-conjunta, també independentment del castell que provessin.

Cada ronda duraria exactament una hora. Arrencaria amb les 4 caps de sèrie que actuarien consecutivament. Cadascuna tindria 10 minuts per realitzar (que comencessin a sonar gralles) el seu castell seguint un ordre atorgat en sorteig. Els darrers 20 minuts de cada hora servirien per a que les colles restant fessin el seu castell, sense cap ordre concret, de manera que en 20 minuts veuríem 14 castells.

La cinquena ronda. Hi hauria 4 rondes seguint el mateix esquema, i se n’habilitaria una cinquena pels que “passen el tall”. Aquesta ronda estaria reservada tan sols a aquelles colles que realitzant aquest darrer castell poguessin guanyar el concurs. Actuarien en ordre invers a la classificació momentània de manera que la líder en la quarta ronda sempre tindria la última paraula. Aquesta darrera ronda seria el final de festa del Concurs.

Ni entrega de premis, ni pilars finals. Per megafonia s’anunciaria el guanyador, i se li donaria el trofeu a la mateixa arena. I tots a dinar.

- Hem guanyat – va dir-me un amic de la colla X després de l’actuació. Quan va marxar, en petit rotlle, va començar la discussió de sempre. A veure...

En Salt de perxa es considera que aquell que ha saltat més amunt sense fer caure el llistó, ha guanyat.
En golf es considera que aquell que fa el camp amb menys cops, ha guanyat.
En trial es considera que aquell que ha finalitzat el recorregut posant menys els peus a terra, ha guanyat.
En futbol quan un equip fa un gol més que un altre, doncs ha guanyat.
En castells quan una colla fa millor actuació que una altra colla. Què ha passat ?

- Ha passat que una colla ha fet una millor actuació però en canvi, a nivell col·lectiu pot passar que la colla que objectivament ho ha fet millor, no sigui la que ha sortit més contenta, per tant no podem parlar de guanyador... ” – diu un.
- El raonament que fas, i que apliquem habitualment als castells, no difereix del que podem aplicar en tots els altres tipus d’esports. I allà aquest raonament, el de l'autosuperació, és clarament secundari – respon un altre.

Per què ens molesta només en els castells que algú digui que ha guanyat ? Al final no està tan lluny del que qualsevol persona del carrer interpretaria si tingués els elements necessaris. Diria, han guanyat els X, han fet els castells més alts, ho han fet millor. Seria una qüestió de sentit comú aplicat a una activitat física. Tothom sap veure quin saltador ha saltat més amunt, o quin corredor ha arribat primer, o qui ha fet els castells més alts. Però ai las ! Aquesta aplicació automàtica, la d'anomenar-lo guanyador, serveix per a tot menys pels castells.

Som estranys.

"L'alegria va ser total, i jo, abans de baixar, vaig girar-me a la Colla Joves i els hi vaig fer adéu amb les mans, en senyal que ells estaven a anys llum del que la Colla Vella havia acabat d'aconseguir." (Alexis Martin)

Aquest fragment tret de La veu de la Colla Vella fa referència al pilar de 8 amb folre i manilles que la Vella va descarregar el 1998 a la plaça del Blat, però sobretot fa referència a la sortida de completes, el Sant Joan, el Firagost o Santa Úrsula, al "que caiguin però que no es facin mal", al feix de llenya a la porta del local, al sempre parlar de "l'altra colla" i mai dir-la pel seu nom, a les cares en el cercavila dels guanyadors, a l'arenga dins el local, al creuament de mirades al portal nou, a la murrieria del castell que "respon" l’altre castell, a l’espectacle dels balcons de la plaça del Blat, a una manera de fer castells que a mi m'agrada.

Sóc Cruyffista. Crec en el principi que jugar bé et dóna més possibilitats de guanyar. Ergo, si jugues malament tens més possibilitats de perdre. Per descomptat, això no vol dir que tu pots penjar els 11 jugadors del pal travesser i aconseguir un gol a l’últim minut, 1-0 i cap a casa amb els 3 punts.

Els Clementistes (o resultadistes) creuen en aquest moment màgic, el gol de la victòria fruit d’una defensa numantina i un contraatac o un córner certer. És un guanyar molt més racial, in-extremis, més èpic, més ... però segueixo pensant que menys probable.

Però el món no és blanc o negre. Entre el futbol Cruyffista i el Clementista hi ha un ampli ventall de possibilitats... Aplicat als castells això també existeix i cada colla ocupa el seu lloc o estil depenent de varis factors, però per mi, la reina del resultadisme és la Colla Vella. El castell desquadrat, la pujada turmentosa, la caiguda segura però... el toc d’aleta miraculós abans de la monumental ensorrada. Un castell carregat impossible, la nostra Colla Vella.

El Clementisme és la Colla Vella i en menor mesura totes aquelles colles de la zona més tradicional. El fet casteller més antic i ancestral i emocional. Els castells també són emoció. Reivindico els grans moments. M'agraden.

Jo sóc Cruyffista, però sovint la gent recordem més la heroïcitat del moment impossible, la victòria del que s’ha defensat amb ungles i dents, i ha marcat un gol (potser de xurro) al final del partit. Per ser recordat amb un futbol d’alta escola et calen un parell o tres temporades de bon joc, de títols i un parell de partits memorables... bufa, això és molt més difícil. O no?

I per jugar bé cal entrenar bé. Però això formarà part d’un altre post.