Fils de cultura

Ahir, després d’estar una estona a la manifestació per demanar la llibertat d’en Franki de Terrassa, vam anar a Sants a veure castells. Encara que anéssim ben xopes – tot i portar paraigües ens va caure un bon xàfec a sobre – vam decidir que anar a Cotxeres per veure l’actuació de vígiles del XVè aniversari dels Castellers de Sants era la millor opció per acabar de passar una bona tarda. Malgrat que sabíem que no seria una actuació històrica i que no es veurien castells massa alts, teníem ganes de veure el famós castell femení que les noies dels Castellers de Sants fan cada any. A més, encara no havíem vist els Margeners en directe.

Vam arribar al barri dels Borinots una estona abans que comencés l’actuació. Estaven fent un taller de canalla. La veritat que va ser espectacular veure la quantitat de nens i nenes que estaven dins de les Cotxeres de Sants pujant als poms, fent pilars o enfilant-se al rocòdrom. Una mica més tard del què estava previst, va començar l’actuació. A causa de l’alçada del recinte, es van fer castells de set. Els Castellers de Sants van descarregar el tres de set, el cinc de set i el quatre de set. Tots sense problemes. Que la canalla pràcticament toqués al sostre i que no hi veiés gaire allà dalt –estaven per sobre la llum – no va ser cap problema pels més valents del barri industrial. Un cop acabada l’actuació convencional, les dones de la colla van descarregar de manera insultant – estava perfecte – un tres de sis amb el pilar. Van tancar la festa diferents pilars de quatre descarregats per diferents entitats del barri.

Per la seva banda, els Margeners de Guissona van descarregar el dos de sis, el quatre de sis amb el pilar i el tres de sis. També tots sense problemes. Encara que no fossin un nombre espectacular de camises em va sorprendre la facilitat que van tenir per completar totes les construccions. Amb poc més d’un any els Margeners estan fent uns castells macos, clavats. Ahir es va veure clar com els castells de sis se’ls han fet petits a la gent de Guissona. El quatre de set ja s'ha vist enguany carregat, a veure quan intentaran el tres. Veure una colla que ha nascut recentment i que completa les construccions de manera tan perfecta, dóna ànims. De vegades veure castells de sis executats amb la quasi perfecció que ho van fer els Margeners, és més gratificant que mirar castells alts però mal executats.

La festa d'aniversari va continuar amb un espectacle de circ i concert de rumba. Perquè si a la gent de Sants els agraden els castells, la festa encara més. Nosaltres, per la nostra banda, vam tornar a Mataró a treure’ns la roba mullada per la pluja i a descansar. Encara que en temps llunyans els Castellers de Sants fessin un pilar pel casament d’una Borbó – cosa que, per principis, ho considero una gran taca negra a la seva història– és una colla que li tinc gran admiració. En els darrers anys han demostrat un rigor i una disciplina espectacular a l’hora d’alçar castells. Enguany celebren quinze anys, però segur que en celebraran molts més si segueixen a aquest ritme. Tal com estan executant les construccions, de ben segur que aviat descarregaran castells de nou i ens agafaran. A més, són una colla dinàmica, molt dinàmica en l’aspecte social. Els de Sants es mereixen un 10 en l'activitat "extra-castellera". Realment fan enveja de les activitats que munten, com les munten i la reacció i implicació que té tota la Colla als actes. En l'aspecte social penso que ja ens superen.

Borinots, per molts anys. Seguiu així i endavant!

Diumenge passat a Granollers amb diferents companys de la Colla comentàvem la poca pinya que portaven els Minyons. Si la setmana passada a Vilassar de Dalt els Castellers de Vilafranca van arrossegar pocs efectius per intentar els castells que finalment van tirar, a la plaça Porxada de Granollers podríem dir que va passar el mateix per part dels malves. D’acord, era un cap de setmana de pont i això ens excusava una mica a totes les colles. Tot i així, hem de reconèixer que nosaltres érem els suficients – potser amb cinquanta persones més ho podríem afirmar amb més rotunditat – per fer el que anàvem a fer, mentre que els Minyons sols no haguessin pogut ni intentar el dos de set.

Com la majoria de dilluns, vaig llegir-me les cròniques de les actuacions. I la veritat és que em vaig quedar sorpresa amb l’article que va publicar a l’Avui en Joan Beumala. Encara que no digués cap mentida, perquè als troncs dels Minyons hi havia més canvis que als nostres - aspecte que, d’entrada, és positiu - em va donar la sensació que donava més mèrit als de Terrassa per haver fet els castells amb recanvis, que no a nosaltres per haver complert amb els castells i amb el nombre de castellers que portàvem a plaça. Si bé és cert que poques colles poden tenir diferents recanvis en les construccions de vuit, personalment penso que és molt més meritòria la feina feta per nosaltres a Granollers perquè ho vam fer amb la serietat, el rigor i el respecte que mereixen aquests castells. Tanmateix, en aquest sentit m’ha agradat bastant més de la crònica que ens ha fet el nou cronista del Diari de Tarragona, Xavier Ribera.

Encara que algunes vegades ja hagi comentat que hi ha d’haver canvis als nostres troncs, també crec que hi ha moments en que hem d’estar contents amb la nostra manera de treballar i amb la nostra seriositat. Dissabte en va ser un gran exemple. Malgrat que l’actuació en general no fos per tirar cuets, ja que ni el públic, ni l’ambient, ni la calor van ajudar, penso que vam ser els protagonistes de la jornada. Amb tot, no desmereixo l'actuació que van fer els Minyons ni els canvis forçats que van haver de fer, sinó que simplement estic contenta de la forma com vam sortir de plaça els Capgrossos. Segurament, si la meva camisa fos lila, no hauria sortit de Granollers amb la mateixa sensació. I és que, encara que algunes persones de vegades m'ho posin en dubte, també sé valorar els aspectes positius que té la nostra Colla, que no són pocs.

Esperem que a mesura que arranqui la temporada totes les colles puguem comptar amb més persones i no haguem de fer aquestes reflexions sobre la manca de pinya a les diades, sinó que simplement ens limitem a descriure si els castells que hem vist a plaça s’han hagut de treballar més o menys.

Ahir, sota un sol de justícia, vam actuar a la Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt. Vam fer una gran actuació, la millor de la nostra història al poble. Encara que el públic no fos tant nombrós com en altres ocasions, aquest fet no va fer deslluir la diada. Els Capgrossos vam descarregar per primera vegada aquesta temporada el tres de vuit, el quatre de vuit i el dos de set. Malgrat ser els primers, tampoc van presentar masses problemes. Segurament no van ser ni de bon tros els millors castells que hem fet mai, però des de baix es van viure amb una tranquil·litat que en d’altres anys no els havíem arribat a fer als inicis de temporada.

Al nostre costat actuaven els Castellers de Vilafranca. Amb molt pocs efectius i amb la pressió que representava pels del Penedès el tres de vuit – la setmana passada els havia caigut a plaça i divendres a assaig els va cedir el tres de set net – van completar sense cap dificultat el quatre de vuit, el dos de vuit amb folre, el tres de vuit i el pilar de sis. Això sí, amb un assaig previ a un racó de la plaça. Els verds també havien anunciat el quatre de vuit amb el pilar. Finalment, però, van rebaixar pretensions.

Tot i que les dues colles fessin una gran actuació, m’agradaria destacar un fet que no em va agradar gens. Els Castellers de Vilafranca han de fer els millors castells a totes les places on actuïn, això tothom ho sap. Ahir no podia ser menys. Per aquest motiu –almenys pel meu gust – van abusar una mica massa de la colla que els acompanyava. Al quatre de vuit ja es va veure clar, sense l’ajuda dels Capgrossos a la pinya no haguessin sonat gralles. Tanmateix, els de Mataró s’hi van posar sense queixes. Si en el quatre va ser així, imagineu-vos la pinya del dos. Tota blava.

És cert que a nosaltres també ens van ajudar. Però per mi la diferència és abismal. Nosaltres érem gent suficient per intentar els castells que ens vam proposar. Ells no. Trobo una falta de respecte cap a nosaltres el fet que pràcticament tota la pinya fos blava. Ja ho han fet més cops, és veritat. Però allò que hauria de ser un fet puntual, s’està convertint en una cosa habitual. La superioritat tècnica que actualment tenen els Castellers de Vilafranca em sembla que pràcticament ningú la posa en dubte, però d’aquí a voler sortir de totes les places triomfadors sense contemplacions em sembla que hi ha un pas gegant.

Sí, potser a nosaltres ens interessa que els verds facin grans castells a Vilassar de Dalt perquè la plaça sigui més coneguda, perquè l’actuació surti a la premsa i perquè parlin de nosaltres, però per molt que els Castellers de Vilafranca tradicionalment hagin estat la colla amiga dels Capgrossos tot té un límit. Ells ens han ajudat moltes vegades, i nosaltres a ells. El suport a la pinya ha de ser puntual. La pinya d’altres colles ha de ser els cordons de seguretat i no la pinya mateixa.

Potser hauríem de reflexionar el que volem. Jo sóc la primera que vull que a la meva comarca es facin les millors actuacions possibles, però la imatge d’ahir al veure el peu del dos de vuit amb folre dels Castellers de Vilafranca em fa posar els pèls de punta, ja que el mèrit d’aquell castell va ser més nostre que seu. És veritat que un cop s’ha muntat el castell és pràcticament impossible – ni que sigui per solidaritat o per no voler que passi una desgràcia en cas de caiguda – que t’hi acabis posant, però si molts cops critiquem a algunes colles petites per la manca d’efectius que porten a plaça, també ho hem de fer amb els verds. Sort que a la plaça pràcticament no hi havia castellers d’altres colles, sinó aquella famosa llegenda que els Capgrossos són verds vestits amb camisa blava tornaria a renéixer. O és que potser tenen raó? Jo algunes vegades m'ho he arribat a plantejar.

A banda d’aquest punt negatiu de la diada, s’ha de felicitar un cop més l’Ajuntament de Vilassar de Dalt per l’aposta que fa pels castells. És un honor que any rere any convidin al nostre costat grans colles a actuar.