El dia de la nostra santa patrona
la Mare de Déu de Montserrat.
Encara volto per Montblanc, però com que avui és la Mare de Déu de Montserrat, símbol espiritual de Catalunya, tinc el cor dividit entre dos Monts, un de blanc i un altre de serrat. El patró de la nació catalana i la mare santa de tots els catalans i catalanes, es troben a finals d'abril.
Faré quatre pinzellades de record i homenatge a l'Abat Aureli Maria Escarré, del que enguany celebrem el seu centenari. Abat de Montserrat en temps difícil i patriota irreductible. Escarré va néixer a la vila penedesenca de l'Arboç el 1908. Fa cap, a Montserrat el 1923 i deu anys després canta missa. En temps de la Guerra Civil, hagué de marxar cap a Itàlia, ajudat per la Generalitat.
El 1939 torna a Montserrat, com a Prior del Monestir. Després fou coadjutor de l'Abat Marcet. Poc després fou nomenat Abat. Escarré en un principi va mantenir unes relacions planeres amb el regim franquista. Segurament que l'afany de concòrdia i de pau el feien mirar cap un altre lloc. Eren temps molt complexos i cruels. No farem un judici de conciències, de cap manera.
L'any 1947 es va fer la cerimònia d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Fou un acte de reafirmació nacional, que el regim franquista va permetre sense masses limitacions. L'Abat Escarré va instigar diverses campanyes de recerca bíblica a terra santa i per tot el món. Va fer possible l'existència de publicacions com Serra d'Or o Germinabit entre altres. La seva militància catalanista el va fer xocar finalment amb la dictadura i el seu aparell repressor.
El 1963 va fer les seves declaracions de crítica clara, al govern de Franco, que va publicar el diari Le Monde. Es va tenir que exiliar a Itàlia novament. Van resultar uns mesos de tensió constant entre la comunitat montserratina i el regim del dictador. Escarré va morir el 1968, sense renunciar als seus postulats crítics. El subseí l'Abat Cassià Maria Just, que ens ha deixat fa poques setmanes.
La meva padrina Carme de Vallbona de les Monges, m'explicava de petit que el seu tiet, el Ramon Inglès va ser secretari de l'Abat Escarré. El pobre Pare Teodor va tenir un tall de digestió i va morir ofegat a una bassa de Can Massana, del Monestir de Montserrat. A la família paterna de Vallbona, hi van enviar forces xiquets a l'escolania i fins hi tot al seminari, però cap d'ells va seguir la vida religiosa. Segons la meva padrina, la Carmeta de Cal Gravat, el seu tiet va viatjar per tot el món i molt sovint anava a Roma a visitar el Pare Sant, amb l'Abat Escarré.
Per acabar, una crítica severa i molt sentida al canal 33 de la Televisió de Catalunya. Avui han programat l'emisió de la santa missa des del Monestir de Montserrat, que jo segueixo cada mes en directe. Al final es pot escoltar el nostre segon himne nacional: El Virolai. Justament aquest diumenge, dia montserratí sens dubte, han tallat el final del cant de l'Escolania. No hem pogut escoltar la conclusió final del cant del nostre Virolai. Sembla que tenien que connectar amb un esdeveniment esportiu. Una colla d'homes suats jugant a la pilota, és més important que el respecte absolut cap els símbols nacionals catalans? Canal 33, avui n'heu fet una de grossa i sense perdó. En fi, bona diada a tots. A valtros també.
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA
Lo Consueta de Reus.
Ja som diumenge i encara tenc ses cames que me fan figa. I això que a nit vaig fer bonda i no vaig anar a ballar. Divendres pensava anar directe a Montuïri, però em digueren que hi havia Carumbau de camí. A sa gran plaça de Son Ferriol hi sonava Carumbau, sortint de Ciutat i agafant la carretera de Manacor no podia negar-me a pegar quatre bots amb el grup de la meva barriada. La primera aturada doncs va ser a pocs kilòmetres de la capital. En acabar el primer grup, no vaig esperar a que sonàs Sa revetla de Sant Antoni ja que volia arribar a temps a Sant Marc. Arribant a Montuïri devers les 22,30h ja sonaven ses “cotes” i mateixes. Després de conèixer i experimentar les costes del poble, vam arribar a la plaça on estava ple de cares conegudes (encara que n'esperava moltes més). Al segon ball tanta sort que vaig topar amb el cadafal, sinó vaig directe en terra. Els balladors haviem d'anar molt en compte ja que el trespol no era molt adient. La costa per un vent, l'empedrat i la part llisa que llenegava moltíssim, feia que els balladors havien d'estar atents en tot moment d'on i com posaven els peus. A la plaça hi havia lloc suficient, però per ventura el estar tan pendent del terra em va fer ensopegar amb tothom. Al cap i a la fi, varem riure molt i vam ballar molt a gust amb les noves peces de Xaloc. Sé que mentre ballàvem a sa plaça dins el bar hi sonaven els glossadors i els xeremiers entre el renou de la gent, fent quasi més festa que la que hi havia de fora.
Bé, se m'està fent tard i he de preparar el dinar prest per poder anar a ballar a Santanyí.
Vos deix l'enllaç del blog d'en Potti on hi trobareu més informació sobre Sant Marc.
Després de Sant Jordi, la
Mare de Déu de Montserrat.
Acabo d'arrivar de veure la representació de la Llegenda de Sant Jordi de Montblanc, (a la foto). Una narració èpica i a la vegada patriòtica que ens enalteix com a poble i com nació. Una meravella de posada en escena.
Tècnicament ja és diumenge 27d'abril. Avui és doncs, la diada de la nostra santa patrona catalana, la Mare de Déu de Montserrat. La Moreneta que ens protegeix a tots els catalans i catalanes. Tingueu una bona diada i moltes felicitats a Montserrats, Montses, Rats i companyia.
VISCA SANT JORDI, PATRÓ NACIONAL !!!!
VISCA LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, SÍMBOL ESPIRITUAL !!!!
VISCA CATALUNYA, LA NOSTRA TERRA I NACIÓ !!!!
Lo Consueta de Reus.
Ahir a Montuïri és va tornar a celebrar l'Obreria de Sant Marc. Una festa que, santoralment, no te gaire, per no dir res, a veure amb aquesta vila però que sembla que els companys de Sineu no la varen voler aixà com la feren durant un parell d'anys i que al final s'ha acabat instal·lant a la vila del turonet.
La festa va viure dos ambients ben diferenciats. Per una banda tenÃem la festa a la plaça amb tot el que donava de si el cadafal, el menjar i el vi, i els músics que hi participaren. Glosador i ximbombers foren els encarregats en escalfar l'ambient. Els Sonadors de Jotes i Mateixes i Xaloc varen fer ballar la plaça fins entrada la mitjanit. Els reconeixement de mèrits i l'ordre correcte del inici de la festa no el se del tot bé al haver arribat un poc tard a la plaça.
Per altra banda la festa que acabava a la plaça continuava al bar. Glosadors i ximbombers, un cop feta la seva part 'seria' de la festa, començaren la seva propia festa al bar. S'escoltaren i se veieren coses ben curioses. El glosat de torcaboques va causar sensació per la novetat i l'espectacularitat. Poc a poc els glosadors deixaren pas als xeremiers.
A la festa, si li va faltar qualque cosa, va ser un poc de gent al final de la festa. Acabat el ball a plaça poc a poc la gent va desaparèixer i al bar no va quedar molta gent. Ara bé, el fet de que no hi hagués un ambient massa carregat no va impedir que la gent que èrem per allà dintre gaudÃssim d'un bon ambient.
Els protagonistes de la Llegenda de Sant Jordi de Montblanc.
Sant Jordi, la Princesa, la Reina i el Rei.
La representació és aquesta nit a 2/4 d'11 en punt.
Montblanc està caotitzada
Massa gent. Els carrers i places son un formigueig constant de masses humanes, amunt i avall sense parar. Això si, la majoria van armats amb uns terribles vehicles de metall i plàstic que fan servir per dur la canalla menuda. No és massa medieval que diguéssim, anar avançant foten cops i trepitjant la gernació amb lo carromato. Soc un tiquis miquis sense remei, ja ho se.
Aquest matí a primera hora encara es podia voltar per la vila. A la plaça hi havia algun artesà, com ara aquest cisteller de la foto. Parades molt ben embalades i tavernes per endrapar per tot arreu. He vist passar la guàrdia a cavall i la cercavila de banderes. Passades les dotze o quarts d'una, era impossible de caminar per Montblanc. Fer fotografies en mig d'empentes no és massa agradable, però encara he fet força feina.
Havent dinat la mar de bé, ara toca fer una llarga migdiada. El qui sigui valent que baixi al carrer si s'atreveix. Aquesta nit toca anar a l'acte més emblemàtic de tota la celebració medieval. La llegenda de Sant Jordi, és un espectacle increïble. Una posada en escena en un indret natural del clos emmurallat de Montblanc. Demà us en parlaré una mica més. Per començar a fer boca, aprofitaré per tornar a detallar la llegenda popular de Sant Jordi, que ja us vaig penjar, ara fa un any. Curiosament és un dels post més visitats, doncs sempre hi ha algú que busca a Google, alguna cosa del nostre Sant Jordi i el drac, al llarg de tot l'any.
La llegenda de Sant Jordi és atribuïda a Montblanc pel mateix Joan Amades en el seu Costumari i en altres estudis. També l'Anna de Valldaura en Les Tradicions Religioses de Catalunya, situa la lluita de l'heroi cristià, vencén el drac infernal a la vila de Montblanc. En un portal de la muralla, el de Sant Jordi concretament, es troba un bonic mural de rajola que recull el llegendari de Sant Jordi, tal com el descriu Valldaura:
"Centúries enrera va presentar-se a les portes de la vila de Montblanc un drac espaordidor. Amb el seu alè fètid i verinós matava i engolia els ramats i amenaçava la vila. El rei va convocar tot el poble i van acordar, donar a la bèstia un parell de bens cada dia. Acabats els bens, li van donar bous i cavalls. I quant ja no disposaven de cap animal, van decidir que per sorteig cada dia li lliurarien una persona. La filla del rei s'encarregà del sorteig. I va extreure un nom, era el seu! Tothom esclata en plors, però ella va sortir cap al bosc a complir la seva sort. De cop i volta va veure davant seu un jove cavaller, amb armadura daurada, damunt d'un cavall blanc com la neu. La princesa va pregar-li que no s'exposés a una mort segura. Ell li va dir que es deia Jordi i que venia a salvar-la. Llavors es va presentar el drac, però el cavaller el va ferir sota l'ala esquerra. Va demanar el cenyidor a la princesa i va fermar el drac pel coll, perquè ella el portés a la ciutat. Enmig de la plaça els esperava el poble. Amb un altre cop de llança Sant Jordi remata el drac que es va fondre en la terra. I d'allí va néixer a l'acte un roser de roses roges com la sang. Sant Jordi va recollir la més bonica i la va oferir a la princesa. I va sortir victoriós pel portal de la muralla de Montblanc que avui porta el seu nom com a record etern, de la gesta memorable."
A FER CÓRRER LA CONSUETA PER TOTA LA TRADOSFERA
Lo Consueta de Reus.
Powered by WordPress