Fils de cultura

Any que pasa, any que guanya gent aquesta festa pollencina. Amb encara la ressaca de la festa de la festa de la nit passada (l'alborada) i els carrers amb un fort olor a mesclat un poc passades les 4 del migdia Pollença ja bullia de nirvis davant la festa dels Moros i Cristiants que fa vibrar el poble.

Ahir els carrers, just al principi de la processó, ja eren a vessar de gent que volia veure la representació de la batalla. Amb l'arribada dels Moros i Cristians molts carrers es col·lapsaren i l'ambient és tornà pesat. Això però no desesperà als milers (diuen) de persones que s'amuntegaven als carrers per poder viure la festa a primera línia. El lloc més desitjat i on és va reunir més gent fou al voltant de la font del gall on és veu la primera topada d'en Dragut amb en Joan Mas però posaria la ma al foc que molta de la gent que va aguantar allà l'any que ve no hi tornarà a estar.

De blanc, molt descolorit per la suor i l'alcohol, els cristians i de colors llampants els moros la batalla es visqué amb tota la normalitat amb la que es poden viure aquests tipus de festa i que no lleva en cap moment les estones de tensió degut a la quantitat d'alcohol beguts i les hores sense dormir. Els moros, fins a les 7, ocuparen tranquil ament tots els carrers de Pollença on es desenvolupa la festa i fou a partir d'aquella hora quan, després de sentir el crit d'en Joan Mas, sortiren els cristians provocant la primera topada que s'aniria repetint un parell de pics durant tota la representació. Així, després d'aquesta primera batalla, els moros i cristians anaren en processó cap al camp de futbol on és recrea la batalla final i on els cristians sempre acaben derrotant les tropes mores comandades per Dragut. Com cada any, però, el grup quasi més esperat per tothom eren els moros que, amb els trets d'escopeta, la música de les cornetes i tambors i les pintura que duen per tot el cos amb el que van marcant a tota persona, normalment dona, que vagi neta, posen el color i la música de la festa.

Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos! Pollença, aixecau-vos! els pirates ja són aquí!

Enguany, però, vaig trobar a la gent que participava a la batalla molt més revolucionada que altres anys. Per la part cristiana, amb la sortida d'en Joan Mas cap allà a les 19h, va ser molt difícil contenir els propis cristians i aconseguir un poc de lloc al personatge principal per fer la representació i aconseguir silenci per poder sentir el crit, un dels actes importants de la representació, va ser molt difícil. Amb la part mora va passar més o menys el mateix a l'entrada al cap de futbol, ja quasi al final, on de la pressió per la quantitat de moros que volien entrar és va desplomar una de les parets provocant moments de tensió i un parell de ferits.

D'altra banda i quan només faltaven un parell de minuts perquè sortís en Joan Mas, i com vos podeu imaginar amb aquell tros de carrer a vesar, va ser curiós com gent de l'ajuntament (segons em va dir qualque pollencí que tenia per la vora) va obrir-se pas amb la policia local al davant a base de sempentes per poder agafar lloc a qualque banda. Trist si més no.

I les fotos, fins aquest horabaixa (com a mínim) res. :)

Seguint amb la feina que darrerament estan fent a Muro per tot el que envolta a la musica d'arrel tradicional i la cultura popular avui comença el festival Sa Riba Folk. A partir d'avui i cada dimecres aquest passeig sera escenari de tota una serie de concerts i actes relacionats, enguany, amb Mallorca.

Per obrir el festival avui tendran un combat de picat entre els germans Martorell i en Xuri. Despres sonaran els Al-Mayurqa.

A muroweb hi ha una breu ressenya de l'acte.

Anònim va escriure "Des de la Revetla d'algebelí i dins els actes del seu 30è aniversari, es vol impulsar la música tradicional, d'arrel o també anomenada internacionalment "folk", Per això s'ha creat aquest festival i d'aquí el nom "Folk". Es un festival, a la fresca, al passeig de Sa Riba de Muro, que preten, enguany, donar a conèixer els diferents tipus de música d'aquest estil que hi ha tant arreu de Mallorca com arreu de l'arxipèlag. S'ha intentat fer un cartell d'allò més atractiu dins els paràmetres que ens hem marcat per enguany: Les Illes. Els anys vinents, que n'hi haurà segur, anirem eixamplant les mires cap a altres regions d'aquest món musical.

Diumenge passat, a La Riera, vaig estar parlant una estona amb en Batista d'Altafulla.

M'impressiona parlar amb els castellers grans per la seva saviesa, per les seves experiències, per la seva història i, sobretot, perquè sempre he tingut la sensació que la seva passió pels castells és molt més intensa que la de la gent més jove.

Sovint els trobareu disposats a fer-la petar: Potser perquè els agrada recordar en veu alta, potser perquè són grans i sempre queden als últims cordons de les pinyes, potser perquè es troben sols...

"Ara només aparto les espardenyes, però de més jove parava a baixos. L'any 1979 vaig aguantar un castell amb el pit, d'avant que s'havia fet el segon! Em deien el 'búfalo'" - em recordava amb els ulls brillants.

I, tot sovint, aquests castellers grans com en Batista saben reconèixer el seny que de vegades ens falta als més joves: Quan molta gent a plaça (jo mateix) cridava "amunt!" a l'enxaneta del dos de sis dels d'Altafulla, ell deia fluixet fluixet "seny, seny" i, quan ja l'havien desmuntat em va venir a dir "Això és el seny. Si la canalla no ho veu clar, el castell no s'ha de fer. I, sobretot, a la canalla no se l'ha de renyar mai! Mai!"

I em va confessar un secret. Quan veu perillar un castell (i parlava del quatre de vuit dels Xiquets), en Batista ajunta les mans amb força i tanca els ulls: Tota la força que ha tingut traginant sacs i pujant pilars a les 40 escales d'Altafulla la transmet al castell que es descarrega.

I és que a en Batista, i a tots els altres castellers dels que som hereus, els devem la pervivència dels castells, la força, l'equilibri, el valor i el seny.

25é Correfoc de la Vila de Rasquera i commemoració dels Vint-i-cinc anys del Fardatxo de Rasquera