Enguany hem repetit el taller "Els Castells fan escola" i la veritat és que les visites-xerrades al CEIP Miracle, Campclar i Serrallo han estat força entretingudes, és a dir, que la canalla ens fa riure sense parar com si fos el programa de televisió "No em ratllis". No hi ha res millor com la imaginació d'un nen per passar-s'ho de conya durant dos horetes.
El taller de castells que realitzem sol durar una hora, primerament, fem una xerrada teòrica a l'aula de la canalla (1er i 2on d'EGB), les gralles entren a l'aula tocant una cançó de les de sempre (quina? no ho sé) que fa que la canalla alucini i es tapi les orelles per la força de les gralles i el timbal (fins i tot els veïns ens senten... i es queixen diàriament) un cop s'acaba la cançó doncs els comencem a "interrogar" sobre que és això que han sentit, alguns coneixen el nom de l'instrument d'altres ni això.
Així que anem per feina, si ells ho saben doncs que ens ho expliquin, si no es així, ho expliquem naltros d'una forma clara i entenedora, que de teatre ens sabem un "ratu". A continuació els demanem si ja saben qui som, novament, frustració general, ni cristo coneix al Serrallo i on està aquest barri, a la jove sí... sempre hi ha el nen de la jove que va sobrat en castells (jejeje).... doncs aquest és el noi que li posarem la camisa (blava, és clar) la faixa i el mocador. La veritat es que es sorprenen quan els hi expliquem les múltiples utilitats d'una faixa i d'un mocador... es un bon moment per riure i pq ells parlin, que lo de treure's els mocs amb el mocador segur que ho diuen, també poden dir coses com que el papa se'ls treu amb el dit i coses pitjors. TOT UN ESPECTACLE¡
A continuació els passem un vídeo de 10 minuts que explica tot el que cal saber de castells. Aquest any n'hem fet un de nou amb el Manotes com a protagonista i narrador, jo plorava de riure amb la peli, quina imaginació i quina anada d'olla més original¡¡¡
Per l'any que ve canviarem la música i tornarem a possar la tranquil·litat que ofereix Yann Tiersen (Amélie), enguany ha sonat Metallica i això a estat una bogeria, els crios s'han desmadrat i no es desconcentraven amb facilitat. De els petits errors també se n'aprèn.
Un cop finalitzat la part teòrica, baixem al pati de l'escola i els hi fem fer paret, és a dir, que pugin a sobre nostre, la veritat es que els hi encanta, alguns pugen com a coets, d'altres van al seu ritme, d'altres no van "aprobar" psicomotricitat, d'altres tenen uns quilets de més, però exceptuant casos excepcionals (també hem fet que es sentin integrats en la col·lectivitat tot i els impediments físics existents per minusvalía). A continuació, fem un 3d2 és a dir, que fem que els petits pugin a sobre dels més grans de la classe, que s'agafin i que la resta de la classe arrodoneixi la pinya. Els hi encanta aferrar-se i apretar fort cap endintre.
Finalment, després de 2 hores de taller (2 grups) finalitzem l'activitat acomiadant-los amb una altra cançoneta i... marxen tot en fila cap a classe. Normalment, sempre hi ha algun nen que vol fer castells, aleshores decidim acompanyar-lo fins la sortida del cole i, aleshores, es quan la mare ens diu: I UN BE NEGRE AMB POTES ROSES¡ que mon fill no fa castells, que és molt perillós, bla, bla, bla... és a dir, almenys a aquesta cançó tots coneixem el seu títol: DESCONEIXEMENT + POR = Un casteller de menys.
Quan fem el taller de castells sempre hi ha l'esperança de trobar un nen que vulgui fer castells, però sabem que és difícil que aquesta activitat ens doni fruits, això sí, d'aquesta manera difonem el fet casteller i, potser, dintre de 10 anys, quan vagin a plaça a veure un castell, recordaran aquell dia on uns joves amb camisa blau marí els hi van fer passar una tarda molt entretinguda, divertida i amena. Qui sap, potser aleshores decidiran ser dels Xiquets del Serrallo, potser aleshores veurem com les moltes llavors que em plantat al llarg del temps s'han convertit en un nou arbre.
