Fils de cultura

A vegades la interculturalitat es defineix millor amb una imatge que amb moltes paraules.

Curiosa imatge del XI Festival World de Mallorca. Encara que sembli mentida el grup de "flamenc" és canadenc, amb orígens andalusos però canadencs!

XI Festival World

A vegades la interculturalitat es defineix millor amb una imatge que amb moltes paraules.

Curiosa imatge del XI Festival World de Mallorca. Encara que sembli mentida el grup de "flamenc" és canadenc, amb orígens andalusos però canadencs!

XI Festival World

Una de les coses que podem fer els grups de folklore i/o cultura popular són intercanvis amb grups d’altres llocs. És una experiència molt enriquidora que s’hauria de potenciant tant com es pot.

Un d’aquests intercanvis el van realitzar el grup Gloucestershire Morris Men de la ciutat de Cheltenham d’Anglaterra amb els Bastoners de Torredembarra.

El Juny de 2004 aquest grup de Morris Dancing (el més similar al ball de bastons que hi ha al Regne Unit) va venir a Catalunya i va participar a la XXIX Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya a L’Espluga de Francolí i a l’espectacle “De a la Guerra a la Pau a través del Ball de Bastons” del Fòrum 2004 de Barcelona.

Després l’intercanvi va ser a la inversa i els Bastoners de Torredembarra van anar al Regne Unit a participar a la setmana de la dansa el 2005.

Aquest és el millor camí per conèixer la cultura dels altres i mostrar la nostra!

Una de les coses que podem fer els grups de folklore i/o cultura popular són intercanvis amb grups d’altres llocs. És una experiència molt enriquidora que s’hauria de potenciant tant com es pot.

Un d’aquests intercanvis el van realitzar el grup Gloucestershire Morris Men de la ciutat de Cheltenham d’Anglaterra amb els Bastoners de Torredembarra.

El Juny de 2004 aquest grup de Morris Dancing (el més similar al ball de bastons que hi ha al Regne Unit) va venir a Catalunya i va participar a la XXIX Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya a L’Espluga de Francolí i a l’espectacle “De a la Guerra a la Pau a través del Ball de Bastons” del Fòrum 2004 de Barcelona.

Després l’intercanvi va ser a la inversa i els Bastoners de Torredembarra van anar al Regne Unit a participar a la setmana de la dansa el 2005.

Aquest és el millor camí per conèixer la cultura dels altres i mostrar la nostra!

En el món bastoner hi ha dos maneres d’entendre el ball, la dels continuïstes i la dels extremistes.

Els continuistes tenen un estil, una sèrie de moviments, una manera de ballar. Busquen mantenir la seva tradició, el seu estil, la seva manera de fer, els seus balls. Sempre han fet les coses de la mateixa manera i el que volen es seguir fent-les com ho han fet sempre. Quan creen un ball nou, fidels al seu estil, simplement possen els mateixos moviments en un ordre diferent. Tenen un gran esperit de conservació.

A l’altre cantó hi ha els extremistes, els que entenen cada ball i cada moviment com un camí, com un pas més per arribar més enllà. Són gent que busquen nous moviments, nous balls, noves maneres de fer i es fan preguntes, moltes preguntes. Tenen un gran esperit de superació.

Jo sóc extremista, radicalment extremista i sempre em pregunto: Fins on podem arribar a saltar? Fins on podem correr? Com de fort podem arribar a picar? Que podem arribar a fer? Sempre volem més i mai en tenim prou, cada nova fita és substituïda per una de superior.

El problema és que a les colles acostuma haver-hi de tot, continuistes i extremistes i no sempre s’aconsegueix arribar a l’equilibri perfecte. A mi em costa molt arrosegar a la gent cap els extrems, vull nous balls, més complicats, més difícils, més espectaculars, vull acostar-me als límits del ball de bastons.

Cada nou ball que començem a muntar és un procés de negociació, de retall. Una búsqueda de l’equilibri entre els que volem acostar-nos als límits i els que volen seguir on estan. En el meu cas és especialment dur anar renunciant a gran part de les noves idees, dels nous moviments i dels excessos de complexitat. Cal fer balls que pugui ballar la majoria de la gent, ho entenc, però una veu em crida que tinc que anar molt més enllà.

El dia que reuneixi vuit extremistes veure fins on podem arribar, mentrestar aniré estirant, poc a poc, als continuïstes tant lluny com pugui.

I vosaltres com us sentiu? Extremistes o Continuistes?

En el món bastoner hi ha dos maneres d’entendre el ball, la dels continuïstes i la dels extremistes.

Els continuistes tenen un estil, una sèrie de moviments, una manera de ballar. Busquen mantenir la seva tradició, el seu estil, la seva manera de fer, els seus balls. Sempre han fet les coses de la mateixa manera i el que volen es seguir fent-les com ho han fet sempre. Quan creen un ball nou, fidels al seu estil, simplement possen els mateixos moviments en un ordre diferent. Tenen un gran esperit de conservació.

A l’altre cantó hi ha els extremistes, els que entenen cada ball i cada moviment com un camí, com un pas més per arribar més enllà. Són gent que busquen nous moviments, nous balls, noves maneres de fer i es fan preguntes, moltes preguntes. Tenen un gran esperit de superació.

Jo sóc extremista, radicalment extremista i sempre em pregunto: Fins on podem arribar a saltar? Fins on podem correr? Com de fort podem arribar a picar? Que podem arribar a fer? Sempre volem més i mai en tenim prou, cada nova fita és substituïda per una de superior.

El problema és que a les colles acostuma haver-hi de tot, continuistes i extremistes i no sempre s’aconsegueix arribar a l’equilibri perfecte. A mi em costa molt arrosegar a la gent cap els extrems, vull nous balls, més complicats, més difícils, més espectaculars, vull acostar-me als límits del ball de bastons.

Cada nou ball que començem a muntar és un procés de negociació, de retall. Una búsqueda de l’equilibri entre els que volem acostar-nos als límits i els que volen seguir on estan. En el meu cas és especialment dur anar renunciant a gran part de les noves idees, dels nous moviments i dels excessos de complexitat. Cal fer balls que pugui ballar la majoria de la gent, ho entenc, però una veu em crida que tinc que anar molt més enllà.

El dia que reuneixi vuit extremistes veure fins on podem arribar, mentrestar aniré estirant, poc a poc, als continuïstes tant lluny com pugui.

I vosaltres com us sentiu? Extremistes o Continuistes?

Mentre que a Catalunya es vivía la jornada de reflexió i les votacions de l’estatut jo corria per terres Murcianes ballant i ensenyant el nostre folklore. Entre patir el patetisme polític català o ballar bastons, trio els bastoners, ni que tingui que viatjar fins a Llano de Brujas.

Tot el viatge va començar divendres a les dotze de la nit quan vam sortir en autocar des de Gràcia, 8 hores de viatge per acabar arribant a Múrcia capital. I quina va ser la sorpresa que ens esperava? Un Hotel de 4 estrelles, habitacions impressionants, bufet per esmorzar, televisió... fins hi tot teníem Play Station a l’habitació!

És increïble el tractament que reps en algunes comunitats, passes de dormir amb matalassos al terra d’alguna escola a un hotel de semi-luxe. El status dels grups folklòrics és molt diferencial segons el lloc, sembla paradògic però quan més pobre és una regió més s’estimen i cuiden el seu folklore. Aquí a Catalunya fardem d’identitat però a cap ajuntament se li ocorrerà ficar els convidats d’un certament d’aquestes característiques en un bon hotel i a càrreg seu, com a màxim donarà un petit ajut econòmic al grup organitzador i no s’implicarà en res més.

Al matí vam fer turisme, tot i el cansament de l’autocar, i a la tarda ja van començar els actes protocol·laris del “4º certament de folklore Nacional”. En les diverses recepcions i discursets dels polítics locals vam tenir que suportar alguns dels tics del Nacionalisme Espanyol. Primer en la recepció amb vermutet que ens va oferir l’alcalde, on no va poder evitar reivindicar la espanyolitat catalana... etc... i després en els parlaments anteriors a les actuacions, on el regidor de cultura no es va deixar de saludar a los “amigos catalanes” per participar en aquell “encuentro nacional” de “regiones de una misma tierra: espanya”.

Els polítics no deixen mai de fer política, és trist perquè tu vas a ballar, a ensenyar les teves tradicions siguis d’un altre país, comunitat o poble. La cultura té unes fronteres molt diferents a les polítiques, fins hi tot a dins de Catalunya s’hauría de parlar de diferents “països” o maneres de d’entendre el balls de bastons. S’entesten en dir-li “folklore espanyol” o “folklore català” quan la cultura transcendeix aquestes fronteres. El ball de bastons de Portugal te moltes similituds amb el de Catalunya tot i ser de “països” diferents, les fronteres culturals transcendeixen el que puguin dir els polítics.

La cultura és un camí per la construcció nacional però totes les nacions tenen una cultura plurinacional i amb un gran factor d’hibridació. Cada àmbit cultural te les seves fronteres i les seves mescles, les fronteres del ball de bastons són diferents que les fronteres del català o les fronteres del món casteller. Els polítics poden dibuixar els seus mapes i marcar les fronteres que vulguin però cada àmbit cultural te les seves pròpies, diguin el que diguin els polítics.

Per exemple, algun cop he sentit parlar sobre la possibilitat de crear un ens organitzatiu del ball de bastons del Penedès sota l’argument del sentiment Penedesenc i fruït de la seva reivindicació com a vegueria. Quin problema li veig? Que el ball de bastons no entén aquestes fronteres polítiques i s’assembla molt poc, la manera d’entendre el ball de bastons del Garraf o l’Alt Penedès, l’Anoia... etc. Les divisions del ball de bastons tenen les seves pròpies fronteres i no s’ajusten a les divisions polítiques. O posant un altre exemple, l’actual divisió del ball de bastons de Catalunya per comarques, realment no te sentit, a nivell polític sí però a nivell de ball de bastons no.

A nivell global es pot veure una certa unitat en la manera d’entendre el ball de bastons a Catalunya, cosa que justifica un ens organitzatiu a nivell del principat, però si volguéssim fer subdivisions s’haurien de seguir els estils i zones pròpies del ball de bastons, no els polítics. De la mateixa manera, si es volgués crear un supra-organisme per sobre de Catalunya dels balls de bastons no tindria sentit seguir els límits polítics o reivindicatius perquè no són aquests els reals. No existeix, per exemple, un ball de bastons dels països catalans, s’assemblen més els dances del pirineu Aragonés al nostre ball de bastons que res que es faci a les illes, seria més logic unir-nos amb els balls de bastons aragonesos que no pas amb el poc que hi ha per valència. Les fronteres del català com idioma són diferents que la dels balls de bastons.

I dit això, on volia arribar? Doncs que cada zona o regió ha de manifestar i expressar la seva cultura de la manera com l’entén. La política te les seves fronteres i reivindicacions, nosaltres tenim les nostres. Els polítics es poden inventar els conceptes que vulguin i, agrupar les diferents cultures com els sembli però la realitat pot ser una altre.

Espero que en el próxim viatge fora del meu païs, quan vagi a mostrar el folklore que jo practico em parlin de folkore, i no d’altres coses que no tenen res a veure.

Mentre que a Catalunya es vivía la jornada de reflexió i les votacions de l’estatut jo corria per terres Murcianes ballant i ensenyant el nostre folklore. Entre patir el patetisme polític català o ballar bastons, trio els bastoners, ni que tingui que viatjar fins a Llano de Brujas.

Tot el viatge va començar divendres a les dotze de la nit quan vam sortir en autocar des de Gràcia, 8 hores de viatge per acabar arribant a Múrcia capital. I quina va ser la sorpresa que ens esperava? Un Hotel de 4 estrelles, habitacions impressionants, bufet per esmorzar, televisió... fins hi tot teníem Play Station a l’habitació!

És increïble el tractament que reps en algunes comunitats, passes de dormir amb matalassos al terra d’alguna escola a un hotel de semi-luxe. El status dels grups folklòrics és molt diferencial segons el lloc, sembla paradògic però quan més pobre és una regió més s’estimen i cuiden el seu folklore. Aquí a Catalunya fardem d’identitat però a cap ajuntament se li ocorrerà ficar els convidats d’un certament d’aquestes característiques en un bon hotel i a càrreg seu, com a màxim donarà un petit ajut econòmic al grup organitzador i no s’implicarà en res més.

Al matí vam fer turisme, tot i el cansament de l’autocar, i a la tarda ja van començar els actes protocol·laris del “4º certament de folklore Nacional”. En les diverses recepcions i discursets dels polítics locals vam tenir que suportar alguns dels tics del Nacionalisme Espanyol. Primer en la recepció amb vermutet que ens va oferir l’alcalde, on no va poder evitar reivindicar la espanyolitat catalana... etc... i després en els parlaments anteriors a les actuacions, on el regidor de cultura no es va deixar de saludar a los “amigos catalanes” per participar en aquell “encuentro nacional” de “regiones de una misma tierra: espanya”.

Els polítics no deixen mai de fer política, és trist perquè tu vas a ballar, a ensenyar les teves tradicions siguis d’un altre país, comunitat o poble. La cultura té unes fronteres molt diferents a les polítiques, fins hi tot a dins de Catalunya s’hauría de parlar de diferents “països” o maneres de d’entendre el balls de bastons. S’entesten en dir-li “folklore espanyol” o “folklore català” quan la cultura transcendeix aquestes fronteres. El ball de bastons de Portugal te moltes similituds amb el de Catalunya tot i ser de “països” diferents, les fronteres culturals transcendeixen el que puguin dir els polítics.

La cultura és un camí per la construcció nacional però totes les nacions tenen una cultura plurinacional i amb un gran factor d’hibridació. Cada àmbit cultural te les seves fronteres i les seves mescles, les fronteres del ball de bastons són diferents que les fronteres del català o les fronteres del món casteller. Els polítics poden dibuixar els seus mapes i marcar les fronteres que vulguin però cada àmbit cultural te les seves pròpies, diguin el que diguin els polítics.

Per exemple, algun cop he sentit parlar sobre la possibilitat de crear un ens organitzatiu del ball de bastons del Penedès sota l’argument del sentiment Penedesenc i fruït de la seva reivindicació com a vegueria. Quin problema li veig? Que el ball de bastons no entén aquestes fronteres polítiques i s’assembla molt poc, la manera d’entendre el ball de bastons del Garraf o l’Alt Penedès, l’Anoia... etc. Les divisions del ball de bastons tenen les seves pròpies fronteres i no s’ajusten a les divisions polítiques. O posant un altre exemple, l’actual divisió del ball de bastons de Catalunya per comarques, realment no te sentit, a nivell polític sí però a nivell de ball de bastons no.

A nivell global es pot veure una certa unitat en la manera d’entendre el ball de bastons a Catalunya, cosa que justifica un ens organitzatiu a nivell del principat, però si volguéssim fer subdivisions s’haurien de seguir els estils i zones pròpies del ball de bastons, no els polítics. De la mateixa manera, si es volgués crear un supra-organisme per sobre de Catalunya dels balls de bastons no tindria sentit seguir els límits polítics o reivindicatius perquè no són aquests els reals. No existeix, per exemple, un ball de bastons dels països catalans, s’assemblen més els dances del pirineu Aragonés al nostre ball de bastons que res que es faci a les illes, seria més logic unir-nos amb els balls de bastons aragonesos que no pas amb el poc que hi ha per valència. Les fronteres del català com idioma són diferents que la dels balls de bastons.

I dit això, on volia arribar? Doncs que cada zona o regió ha de manifestar i expressar la seva cultura de la manera com l’entén. La política te les seves fronteres i reivindicacions, nosaltres tenim les nostres. Els polítics es poden inventar els conceptes que vulguin i, agrupar les diferents cultures com els sembli però la realitat pot ser una altre.

Espero que en el próxim viatge fora del meu païs, quan vagi a mostrar el folklore que jo practico em parlin de folkore, i no d’altres coses que no tenen res a veure.

Sempre m’ha agradat experimentar amb els diferents moviments del ball de bastons, la forma ortodoxa de fer les coses no sempre és l’única possibilitat.

Un moviment que accepta moltes versions és el sotacama, tot i que és un cop força lluït a vegades m’agrada donar-li més espectacularitat i intensitat fent-lo d’una manera no convencional. Si es tracta d’una passada resulta força vistós saltar el sotacama cap endavant i fer-lo a l’aire; això et permet fer la passada flotant, donar el cop sense cap contacte amb el terra i aprofitar el moviment cap endavant per donar-li més força al cop de bastó.

L’inconvenient del moviment és que afegeixes un punt més de dificultat i és més probable fallar el cop, però baja, amb temps i experiència tot és possible!

Tot i així, lo ideal és que si es fa el sotacama “diferent” en un ball ho decideixi tota la colla i ho faci tota la colla, cosa que costa bastant perquè tenim el vici de fer sempre les mateixes coses de la mateixa manera. Com podeu veure en la foto estava sol fent “coses rares” i en actuació! :S mal fet, és la prova del delicte

Sempre m’ha agradat experimentar amb els diferents moviments del ball de bastons, la forma ortodoxa de fer les coses no sempre és l’única possibilitat.

Un moviment que accepta moltes versions és el sotacama, tot i que és un cop força lluït a vegades m’agrada donar-li més espectacularitat i intensitat fent-lo d’una manera no convencional. Si es tracta d’una passada resulta força vistós saltar el sotacama cap endavant i fer-lo a l’aire; això et permet fer la passada flotant, donar el cop sense cap contacte amb el terra i aprofitar el moviment cap endavant per donar-li més força al cop de bastó.

L’inconvenient del moviment és que afegeixes un punt més de dificultat i és més probable fallar el cop, però baja, amb temps i experiència tot és possible!

Tot i així, lo ideal és que si es fa el sotacama “diferent” en un ball ho decideixi tota la colla i ho faci tota la colla, cosa que costa bastant perquè tenim el vici de fer sempre les mateixes coses de la mateixa manera. Com podeu veure en la foto estava sol fent “coses rares” i en actuació! :S mal fet, és la prova del delicte